La teoria dels núvols- Stéphan Audeguy

Stéphane Audeguy

La teoria dels núvols

Editorial Empúries, 2006

Trad. de Ferran Ràfols i Maëlle Monnerie

Imagineu un núvol, petit, que s’ajunta amb altres núvols també petits, i en formen un de més gran, molt gran, que canvia de color, que descarrega aigua, pedra, neu, un núvol que aparentment  es desfà, però no, el vent l’empeny i queda esfilagarsat, fins que torna a ser un núvol petit que recull la condensació d’allà o passa fins que creix i canvia de forma.

Doncs això, un famós dissenyador de moda japonès, supervivent d’Hiroshima, que viu a París, decideix dedicar els darrers anys de la seva vida a col·leccionar tot el que s’hagi escrit sobre meteorologia i per tant sobre els núvols, des dels primers teòrics. Contracta una bibliotecària, una noia una mica descol·locada en el món que li ha tocat viure, en el que no cal pensar, feina precària, parella precària, habitatge precari...  per tal que li classifiqui la seva col·lecció de núvols i escolti totes les seves històries sobre els primers teòrics  dels fenòmens meteorològics.

La novel·la és com un núvol que va endavant i enrere, creixent i decreixent, en el temps i en l’espai, les històries dels meteoròlegs i dels observadors de núvols es barregen amb les del dissenyador i la bibliotecària, amb l’objectiu final d’aconseguir el protocol Abercrombie, on se suposa que hi ha tots els secrets dels núvols i els canvis meteorològics del món, escrit molt abans que els primers ordinadors fossin capaços de fer càlculs i prediccions meteorològiques, protocol  tan famós com desconegut i misteriós.  Com desconeguda i misteriosa és la vida de l’Akira Kumo, el dissenyador japonès, a qui la Virginie Latour ajudarà a acabar la seva col·lecció i l'acompanyarà, amb una amistat farcida d'afecte,   fins al final de la vida.  

Un llibre ideal pels que ens agrada embadalir-nos contemplant els núvols, i els misteris de l’ànima humana.

“(...) els núvols estan formats d’una matèria única que no deixa de transformar-se, que tot núvol és, en resum, la metamorfosi d’un altre.”

“Els objectes de la naturalesa, en la seva gran majoria, es presenten com a irregulars: la línia recta, el cercle o el cub gairebé no existeixen sobre el planeta. Si s’examinen objectes tan diferents com ara el flanc d’una muntanya, la paret interior d’una vagina de dona o la superfície d’un gra de blat, es veurà que tots contenen aspreses, irregularitats més o menys importants; però la ciència occidental mai no ha tingut veritablement en compte cada sinuositat, cada anfractuositat en l’estudi dels objectes. (...) Perquè la irregularitat més petita, considerada en si mateixa, es compon de de minúscules anfractuositats, de manera que cal arribar fins al punt de la que la costa de Cornualla és rigorosament infinita. I aquest descobriment es pot fer extensiu a la totalitat dels objectes de la naturalesa: el perfil d’una orella, la mà d’un nen, el ventre de les dones són, també, absolutament sense fi. Infinit és l’última paraula que en Richard Abercrombie escriu al gran arxivador verd: ara l’obra ja és perfecta.”