Romain Gary
Gos Blanc
Traducció de Jordi Martín Lloret
Angle Editorial, 2017
Un vespre el gos del Romain Gary i la Jean Seberg torna a
casa acompanyat d'un altre quiso, tan adorable que decideixen adoptar-lo sense adonar-se que és un gos ensinistrat per
atacar a persones de pell fosca. Tant en
Gary com la Seberg, són activistes en contra del racisme i a favor dels
moviment per la integració de la població negra. Reeducar-lo es convertirà
pràcticament una obsessió.
En Gary utilitza els progressos de desaprenentatge del gos
per fer una crònica de la lluita per la igualtat, la mort de Malcom X, la
divisió entre els diferents moviments per la igualtat, el suport de la
comunitat blanca, amb una escapada o
fugida a París per viure el maig del 68, on continua la reflexió crítica, amb el retorn a California que arrodoneix la lectura.
Amb la seva ironia, agudesa, capacitat de crítica i
autocrítica social, intel·ligència, i gràcies al seu recorregut vital, que li
dona una bona perspectiva respecte el conflicte social, la identitat, la
igualtat, la fraternitat, fa un retrat que et fa ballar entre la reflexió seriosa i la rialla, la
tristesa i l'esperança, la incomprensió i la contradicció, el drama, el dol, la
desesperança. Retrats amb excés de zoom i retrats aeris, que porten a l'absurd
d'intentar resoldre els problemes a través de la violència, reconeixent alhora
la dificultat de gestionar la ira i l'impuls davant la injustícia i la
brutalitat.
Us la recomano molt!!
I us en deixo uns tastets:
“Hi ha alguna cosa profundament desmoralitzadora,
pertorbadora, en aquestes transformacions brusques d’una bèstia pacífica i que
et penses que coneixes en una criatura ferotge i com si fos ben bé una altra. És un veritable canvi de
natura, quasi de dimensió, un d’aquells moments difícils en que les teves
petites classificacions reconfortants i categories familiars volen en mil
bocins. Experiència descoratjadora pels amants de les certeses. De sobte tenia
al davant la imatge d’una brutalitat primitiva, oculta en el si de la natura,
una presència subterrània que preferim oblidar entre dues manifestacions
assassines. El que abans es deia humanitarisme sempre ha estat atrapat en
aquest dilema, entre l’amor pels gossos i l’horror a la bestialitat.”
“Surto d’allà enmig d’un silenci de porcellana psicològica
trencada i circulo a través de camps de blat de moro, intentant recordar-me que
tinc cinquanta-quatre anys i que amb totes les cicatrius que em marquen el cor
i la carcassa ja hauria pogut aprendre una mica de resignació. Em pregunto si
la resignació és compatible amb una vida sexual normal. Com la saviesa, t’ha d’arribar
després.”
"Així,doncs, jo anomeno “societat de provocació” una
societat que deixa un marge entre les riqueses de què diposa i que enalteix
mitjançant l’striptease publicitari,
l’exhibicionisme del tren de vida, la instigació a comprar i la psicosi de la
possessió, i els recursos que atorga a les masses interiors o exteriors per
satisfer no tan sols les necessitats creades artificialment, sinó també, i
sobretot, les més elementals.
Aquesta provocació és un fenòmen nou per les proporcions que
ha adquirit: equival a una crida a la violació.
(...)
Aquesta gent no saqueja: obeeix.
Reaccionen davant del diktat de la
invasió publicitària, de la instigació a adquirir i a consumir, davant d’aquell
condicionament incessant al qual estan sotmesos divuit hores de vint-i-quatre.”
"- Nosaltres, els extremistes, que en dius tu, potser
fracassarem. però si més no haurem treballat pels moderats. Sense nosaltres no
tenen res a fer. En el cas de la revolta negra, l'extremisme treballa per la
moderació..."
“No hi ha res més feliç que la felicitat dels altres.”
Per si voleu llegir-ne les primeres pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada