El dolor de los demás - Miguel Ángel Hernández

Miguel Ángel Hernández

El dolor de los demás

Anagrama, 2018

No és una novel·la.  És la “puta” vida, i perdoneu l’expressió. L’autor aquesta vegada no necessita inventar res, només li cal explicar amb el seu saber fer, un episodi del seu passat.  De fet, no ens cal saber si és veritat o si és ficció, i si el què explica és real o no, perquè el dolor és  real, el “shock” i la tristesa són reals, la incomprensió és real, l’afecte és real,  i les contradiccions són reals i ens conformen a tots nosaltres.

Als divuit anys el seu millor amic va matar la seva germana i es va suïcidar.

Com encaixar aquesta realitat a la vida, una realitat impossible d’imaginar. Quantes preguntes et pots arribar a fer sobre l’altre, sobre tu o sobre l’entorn, després d’uns fets així? Com sobreviure emocionalment?  Es fa, tots tenim al nostre voltant  persones, o fins i tot nosaltres mateixos,  que han viscut/suportat/vist situacions emocionalment i/o físicament extremes, i han continuat vivint o sobrevivint. Però la memòria és un laberint que et torna, quan menys ho esperes,  tant als llocs on vas ser feliç, com als indrets d’on vas fugir, els plens de dolor, als que vas patir.

El llibre és una crònica actual dels fets de llavors, memòria i investigació, i una crònica del present, del procés de creació, o més aviat, un relat de la seva vida mentre escriu el llibre . Sembla que el drama de l’amic va accelerar una separació sentimental  respecte el lloc i les persones que el van veure néixer i créixer, i és a través de l’enfrontament amb aquesta situació, que el violenta però que ha decidit escriure, que farà el reconeixement  no només de l’indret i les persones, sinó també dels seus propis orígens i sobretot de la víctima.  De fet, probablement, no seria qui és, ni escriuria com escriu si no fos per aquest bagatge dolorós.

És una lectura dura, però ben conduïda, que no et deixa caure en el pou del dolor dels altres, que et pot fer de mirall, això sí,  i et porta a la inevitable reflexió de la violència, de la fragilitat, del conflicte, de la diabòlica temptació de buscar explicacions, de la ferida i la seva sutura, dels orígens, de la vida al capdavall, o del seu sentit, si és que en té cap. Particularment em va deixar colpida, emocionada i admirada per la valentia de l’autor, i, això sí,  m’ha costat un mes i mig agafar la distància suficient per fer la ressenya.

Lectura que recomano molt, no només per la catarsi que pot suposar tota bona lectura que toca l’ànima, sinó perquè també està escrita pel Miguel Ángel Hernández i els que l’hem llegit sabem que escriu molt bé, i segurament aquí la seva escriptura encara és  millor, més profunda.

“(...) hay aguas que es mejor no remover, lugares en los que es mejor no entrar, que no todas las historias tienen por qué ser contades, que escribiendo no siempre se gana, que a veces también naufragamos ante el dolor de los demás.”

“(...). Ahora  yo me encontraba también ante unas sombras del pasado. Ecos y fantasmes de un tiempo que se había ido. Y creo que fue precisamente eso lo que más me impresionó: la imagen de mi prima, de mi primo, de mi hermano, y sobretodo la mía, hablando a través del tiempo. Incluso más que el crimen, más que la noticia, más que el hecho de ver el cuerpo de mi amigo cubierto por una lona de plástico y colocado sobre una puerta apoyada entre dos sillas.”

“La gente esté ya en la esplanada. El ruido viene de allí. Todos esperan para el velatorio. Pero aún no han llegado los ataúdes. Todavía hay movimiento. La escena que aguardan aún no ha comenzado.”