The artist.- Michel Hazanavicius

THE ARTIST.  França, 2011

Director i guionista: Michel Hazanavicius

Director de fotografia: Guillaume Schiffman

Actors principals: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, John Goodman

Productor: Thomas Langmann

S’ha de ser molt agosarat per presentar una pel·lícula francesa en blanc i negre, muda i amb una concepció de l’amor d’allò més naïf i estilitzat (sense escenes de sexe explícit, vaja!) I que a més, centri el seu argument en el Hollywood de finals dels anys 20, quan encara se’n deia Hollywoodland, quan es va passar del cine mut al sonor, en moltes ocasions, de forma traumàtica.

            Tot i aquests -en aparença- inconvenients, The artist ja ha guanyat premis a Nova York i a Cannes, i sembla que té bastant èxit entre el públic. A mi m’ha fascinat tot: les imatges, el ritme, l’expressivitat dels protagonistes, la música, les referències implícites a directors i pel·lícules mítics, el llenguatge purament cinematogràfic i el joc de miralls d’un art fonamentalment visual que s’explica a sí mateix a través dels seus propis codis.

Vull fer especial menció a la caracterització, qüestió que moltes vegades, quan es vol reproduir una època passada, no es tracta amb la deguda fidelitat i, en conseqüència, trobem inexactituds històriques o estètiques. No és el cas de The artist. Ni de bon tros. És una meravella com el director ha aconseguit plasmar l’esperit d’aquells anys, d’aquell ambient tan especial de dandys i flappers, amb l’ajuda d’una acuradíssima fotografia (un autèntic homenatge a mestres com Chaplin, Willy Wilder, Fritz Lang, Mark Sandrich i Tod Browning, entre altres).

I què dir dels actors? Senzillament, perfectes; cent per cent creïbles i amb un magnetisme que ja voldrien tenir algunes “estrelles” de les més conegudes i cotitzades.

Ja sé que en aquest bloc solem parlar de llibres, però no m’he pogut resistir a fer la ressenya d’una pel·lícula que, al meu parer, porta el camí d’esdevenir un clàssic. Ja em perdonareu l’heterodòxia, però necessitava recomanar-vos-la.