LAS CHICAS. Emma Cline

Las chicas
Emma Cline
Anagrama ed. (També en català "Les noies")
2016
337 pàg.
Traducció al castellà de Inga Pellisa

La jove Emma Cline debuta amb aquesta brillant reconstrucció del grup de gent (sobretot de les noies) que van formar part de "la secta" del diabòlic Charles Manson i de la carnisseria que van provocar amb els famosos assassinats de l'actriu Sharon Tate i el seu fill...

Tot i que no s'explica amb els seus noms, és fàcil reconèixe'ls i situar aquests personatges dins la narració, tot i que l'autora s'inspira lliurement en els famosos succesos que van passar.

Fa servir les noies, que potser són la part més desconeguda de la història perquè Charles Manson es va emportar la fama mediàtica amb la seva personalitat psicòpata i egocèntrica...
Però van ser les noies, tot i ser les autores materials, les que van anar quedant tapades per la història.

Emma Cline situa una altra noia dins aquest grup. L'Evie, que té 14 anys quan comença a freqüentar aquesta colla, que vivien en una granja propera a casa seva.
L'Evie està al final de l'adolescència, aburrida i perduda, però sobretot sola perquè els seus pares s'acaben de separar.
Tot aquest desencís és el que l'acaba empenyent a freqüentar la companyia d'aquest grup.
La seva inexperiència l'hi impedeix adonar-se de la perillositat dels sentiments d'aquestes persones tot i els caràcters especials i personalitats anormals que tenen.
Aquesta soletat que es converteix en fascinació quan coneix a les noies d'aquest grup que li faran, sobretot, de germanes grans i amigues.

"Quería que todo en la vida fuera así de desesperado y henchido de augurios, de modo que hasta los colores y el tiempo y los sabores estuviesen más saturados. Eso era lo que prometían las canciones, lo que sacaban de mí."

I és que "Las chicas" funciona molt bé perquè capta sobretot aquest moment de la vida en què s'acaba l'adolescència i s'accedeix a la vida adulta. Tot aquest desencís alhora que s'està construïnt una personalitat que es farà adulta. Ho capta i ho explica molt bé, enmig d'un moment únic i fascinant de la història americana, els 60, de quan la gent jove es va separar dels costums i tradicions i va començar a viure de manera diferent.
I per allà hi passa l'Evie, innocent, però alhora motor i narradora de la història des del present actual, amb l'experiència que dónen els anys, però en certa manera, ja culpable per sempre més, amb la càrrega que suposa.

"Las chicas" també és magnífica perquè l'Emma Cline construeix aquest relat amb una prosa poderosa plena de bones metàfores i comparacions que semblen picades de mosquit i, sobretot, no cau en el morbo gratuït que moltes escenes podrien tenir i que li farien perdre el to, i segurament l'interès, d'un relat, que sempre és deliciosament contingut però que va obrint la personalitat de la jove Evie, fins arribar al gran final, que faria despertar a tot un país d'un somni de color i llibertat per convertir-ho en un malson.

"...como esas flores que se abren como un estallido fulgurante una vez cada cinco años, con esa provocación escandalosa y turbadora que era casi lo mismo que la belleza..."

"Aquellas chicas de pelo largo parecían deslizarse por encima de todo lo que sucedía a su alrededor, trágicas y distantes. Como realeza en el exilio."