Lila | Marilynne Robinson

Lila
Marilynne Robinson
Traducció de l'anglès d'Esther Tallada
Edicions de 1984

"Escriure és com somiar."

El començament d'aquesta novel·la és alarmant: una xiqueta d'uns 5 anys és raptada o, potser, salvada per una dona. Aquesta la segresta perquè està cansada de veure que la gent amb la que viu, la nena, la maltracta o simplement la ignora, ningú no se n'ocupa, d'ella. A partir d'ací, serà un etern deambular, una fugida cap al no-res (amb rodamons, amb temporers que recorren el país a la recerca de treball). Fins que acaba a la porta d'una església en un dia de pluja... I ara començarà una altra vida. L'autora no usa un temps cronològic, ja que la narració es desplaça cap endavant o cap enrere en el temps, i va dosificant la informació i t'ho conta com si estiguera parlant d'un temps present.
Et sembla increïble tot el que passa, però hem de pensar que això succeeix en un enfilall de camps de blat i de poblets de carretera, que alguns anomenen Estats Units d'Amèrica, però que per a ella no té nom, i als anys 20 del segle passat.

Després del segrest, la Lila només tindrà l'educació que li donarà aquesta dona, mentre volten pel món. Haurà d'aprendre a sobreviure en un món hostil i amb una gent que va a la seua; d'educació acadèmica sols tindrà una mica de lecto-escriptura. Ella només coneix el vocabulari i les coses que li poden ser útils, no està alienada pel llenguatge:

«Ja no era temps de pelícans, però l'hivern anava tard i potser encara en veuria alguns. (...) D'ocells d'aquells n'havia vist tota la vida, però no en va saber mai el nom perquè no tenien res a veure amb la supervivència.»

A partir de conéixer el reverend de l'església en la qual s'havia arrecerat, l'educació de la Lila es farà més fonda, es preguntarà més coses, tot, però per damunt de tot s'interrogarà sobre déu i com és que aquest permet tant de patiment en la gent (sobretot, de gent com ella). Comentant un passatge de la Bíblia:

«-Però sí que et volia fer una pregunta -va continuar ella-. Hi ha un infant allà enmig d'un camp, que algú l'ha deixat allà tirat. (...) ¡com és que Déu ha permès que algú el deixés allà tirat d'aquella manera?»

El reverend intentarà explicar-ho, però també té els seus dubtes i una fe i un amor poderosos, i "De moment hi ha geranis als ampits de les finestres..."