Allò que va passar a Cardós | Ramon Solsona

Allò que va passar a Cardós
Ramon Solsona
Proa, setembre, 2016

Com Dos taüts negres i dos de blancs, aquesta novel·la també transcorre a les comarques lleidatanes del Pirineu, però en un temps més tardà, a l'any 1965, quan el franquisme més cru senyorejava per tot l'estat, a la Vall de Cardós, que aleshores bullia amb les grans obres hidroelèctriques que allí s'estaven fent. També hi ha un crim i unes morts per explicar. Però fins ací les semblances.

Serà imprescindible llegir-la per a la gent d'allí i per a tots aquells que vulguen enterar-se ben bé d'aquella època i de totes les obres que s'hi van fer. La trama del crim no és el més important de la història que s'hi conta: Sabrem de les barbaritats que s'hi van cometre, la transformació del paisatge, de les condicions infrahumanes d'aquells treballadors (on molts es jugaven la vida), del poder de la guàrdia civil i de l'església, de les grans companyies hidroelèctriques (fins i tot amb noms i cognoms de gent com Juan March), de la munió d'obrers d'Andalusia i Extremadura que s'hi van aplegar per treballar-hi, del desarrelament, de la repressió, dels rumors i xafarderies i l'ambient tancat d'uns pobles adormits per la dictadura, de la divisió entre els "de tota la vida" i els nouvinguts (carrilanos, en deien, despectivament, que no pensen només que en bufar-se, en cantar, en barallar-se...), del masclisme imperant, etc.

M'havien dit que era un gran llibre que es llegia com a un thriller, i no és això (només): allò important no és l'assassinat, l'autor ni les conseqüències: és important el paisatge, la gent i tot allò que els envolta. La novel·la està contada amb breus capítols, els quals estàn englobats per dates (des de tal a tal): són trossos de declaracions fetes (més bé, monòlegs) a una suposada reportera que hi investiga; també hi ha articles d'una revista local; altres vegades, hi ha un narrador extern, i uns escrits d'un dels principals protagonistes de la història. El Ramon Solsona podria haver carregat molt més les tintes, però és igual: Tot es barreja i encaixa com en un trencaclosques, i el gust que deixa és de tristor i amargura.

Amb una prosa neta, amb els parlars dels castellans o els girs i expressions dels natius, no és el gran llibre que m'esperava, però paga la pena de llegir-lo. De veritat.