dimecres, 12 de desembre de 2012

Perucho: les presències secretes

Joan Perucho (2002; José María Alguersuari)

Llegia l'altre dia un apunt endarrerit en el Mil dimonis d'en Lluís Bosch, company retrobat per aquest mar de bitàcoles, blocs, i a voltes icebergs, després de trenta anys de no saber-ne res que, de fet, és el que acostuma a passar amb la gent que has conegut. Vaig topar amb Perucho. I ara, dins Els orfes del Senyor Boix han coincidit en el temps uns quants apunts sobre aquest autor inclassificable però imprescindible dins una literatura catalana poc donada, de la postguerra ensà, a l'heterodòxia.

Vaig topar amb El sastre de Perucho i amb una cita de Les presències secretes: història gràfica de l'invisible, que no crec que sigui tant una justificació de la seva obra, com suggereix el Lluís, com un avís de com funciona això tan fràgil que en diem realitat. A mi em recorda les captatio que el mestre Hitchcock feia a Alfred Hitchcock presenta, que són una manera elegant de deixar-nos a la porta del misteri, que és el mateix que el dubte.

"Hem vist que quan hi ha un perfecte equilibri entre la raó i la vida, no hi ha, per consegüent, presències secretes. Però es pot viure sense elles? Es pot viure sense la flor rara del misteri i del fantàstic? Es pot viure en la seguretat absoluta de l'existència? No és gaire probable. I és, d'altra banda, tècnicament difícil. Si obrim la porta, què ens espera al defora, dins la impenetrable tenebra? Gairebé és segur que ens espera l'inexplicable, les presències secretes".

I em va venir al cap que quan col·laborava en el suplement de cultura del diari Avui vaig escriure sobre Perucho a propòsit d'una xerrada que va fer a la Virreina dins el cicle de conferències La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors. És de març de 1995, i rescato l'article, "La Barcelona fantàstica", perquè ve al cas i de pas recuperem unes paraules dites i escrites a peu de trinxera i que potser es va endur el vent. El reprodueixo tal qual, assumint els riscos del pas del temps i de no haver llegit un llibre que en aquell moment encara no estava editat.


Assistim a la primera conferència de La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors, amb els prejudicis i les precaucions amb què s’ha d’afrontar, avui, tota programació cultural oberta al gran públic.

La cultura s’ha convertit en un afer de divulgació; s’ha reduït a un divertiment de masses; a propaganda. Però el mestratge d’en Perucho no va fer concessions a la galeria: el passat dijous ens va oferir la dramatització (gest, inflexió de veu, to), del text al cas: Una teoria barcelonina dels monstres. Una part dels fulls que Columna publicarà a finals d’any amb el títol de Les presències secretes.

A priori, la conferència s'anunciava com a Record de la Barcelona fantàstica. Era d’esperar, doncs -així ho creia l’heterogeni públic congregat-, un catàleg de bèsties i encanteris barcelonins d’on podien aparèixer els fantasmes d’algun dels nostres avantpassats. Un inventari de llegendes on havien de prendre vida les gàrgoles i les carasses de la pedreria urbana. Un índex bibliogràfic entre real i quimèric. Esperaven.

Però no hi va haver res d’això. No es van materialitzar les bruixes fugint de les fogueres de Sant Andreu del Palomar; ni l’home de la mar es va fer visible entre els pescadors de la Mar Bella del Poblenou; cap serp prenyadora va inflar el ventre ni de casada ni de fadrina; no aparegué el vaixell fantasma bastit amb les ungles de tots els qui han mort a la mar; no es veié l’escòrpora del cel escopint a terra i emmetzinant els peixos a la platja de la Barceloneta. Ni dimonis, ni dracs, ni basiliscs. El verb de Perucho ni tan sols va caure en el parany de referir-nos com, a la seva Gràcia nadiua, les fogueres de sant Joan eren envoltades de cadires per a que s’hi asseguessin les animes.

Perucho tampoc va oferir un florilegi bibliogràfic de notícies de paper esgrogueït i retalls de premsa, com "Brujas y maleficios en las tempestades", publicat al diari Las Noticias el 20 d’agost de 1920, per en Carreras Candi; Les bruixes, d’Emilio Gaziot; Lo jorn dels morts, d’Eduard Tàmaro (1845-1889); Supersticions anotades al Pla de Barcelona, d’Adelaida Ferrer. I tants d’altres llibres que podien haver emergit de la seva ampla màniga.

Perucho, irònic i teatral, va fabular. S’erigí en cap visible del propi encanteri i anà absorbint, un a un, els assistents a l’espectacle. Perucho es convertí en una tentacular medusa que estengué les seves serps capil·lars per tota la sala, bastint al seu voltant una teranyina teòrica que generà els seus propis monstres. Són monstres que neixen quan es produeix un desequilibri entre la raó i la vida. Així, l’excés de raó ens duria als deliris de Goya; i l’excés de vida, a l’afirmació d’en Francesc Pujols que tot allò que neix massa viu és monstruós.

Davant de l’estupor de bona part de la concurrència, Barcelona no hi va ser (o quasi: esmentà el Xumet, monstre que viu a les clavegueres de la part alta de la ciutat i que engolí el jove poeta Folch, autor de poemes modèlics; es referí als cadàvers dels pares de la pàtria Antoni de Capmany i Bonaventura Carles Aribau, que després de diversos intents de donar-los solemne sepultura, es van perdre i no se sap on paren). Però sí que hi va ser una de les figures neuronals de la ciutat: el fantasiós cervell d’en Joan Perucho (monstre generat per l’excés racionalista de Barcelona), que es dedicà a reconstruir cinematogràficament una arquitectura de la fantasia; una passarel·la per on hi desfilà l’anima d’Ildefons Cerdà vagant, vampírica i fantasmal, pel despatx d’en Fabià Estapé i per les dependències municipals després d’abandonar la seva tomba de Caldas de Besaya.

La taula de conferències era presidida per en Pasqual Maragall. Hagués estat una bona oportunitat per interrogar el "munícipe por excelencia" sobre els múltiples monstres que deuen pul·lular pels arxius i registres de la Casa de la Ciutat; preguntar que se’n sap de les estàtues que prenen vida als magatzems municipals i de les fonts gòtiques que desapareixen misteriosament; i què se’n sap dels funcionaris decimonònics que, convertits en pols de despatx, s’estenen viscosament sobre la paperassa esgrogueïda.

A la fi, l’escriptor va fer literatura, que és la seva feina (ell assegura que els seus deliris són fruit de la seva memòria viva). Qui va voler escoltar, va beure directament de la font, del text, que és on pren cos -textura-, la fantasia literària, i d’on raja l’aigua més fresca.

8 comentaris:

  1. Enric! No coneixia aquest blog i el celebro molt. M'ho has d'explicar una mica més, i també això de les edicions de L'ocell de foc.
    Respecte de Perucho, ja deus haver vist que li vaig dedicar una sèrie heterodoxa, imitant -a la meva manera i amb les meves limitacions- els seus jocs a la frontera de realitat i ficció. Si serveix per a per pensar, dubtar i debatre em dono per molt satisfet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, els Orfes vénen de quan es va tancar l'Hora del lector.

      De les edicions de L'ocell de foc millor que te'n parli algun dels responsables.

      Elimina
    2. equip de continuïtat13 de desembre de 2012, 14:48

      Benvolgut lluís:
      edicions és la part escrita pels orfes del nostre bloc
      una aventura de creació que ens uneix
      un lloc més per compartir
      (s'ha fet en un altre bloc només per que permet publicar arxius en format pdf)
      és ca nostra, també ca teva (això no cal dir-ho)
      Com és llei per aquí, benvingut, amic!

      Elimina
  2. No havia llegit Perucho encara, suposo que mai ningú no m'havia explicat com vosaltres la necessitat de fer-ho. Era un autor d'aquells que dius "ja ho faré algun dia" Sempre n'hi havia un altre de més recomanat. Llegint-vos me'n van entrar tantes ganes que vaig haver de comprar-me les històries naturals. D'això fa una setmana. Avui llegiré els dos darrers capítols. M'han donat uns dies de plaer literari impagable! Gràcies Orfes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Magda, tots tenim lectures pendents. De fet és una sort: quant ens queda per descobrir!

      Elimina
  3. Dos apunts més:

    1- Opinió de Perucho, al 2000, sobre les noves tecnologies: «Tot això d’Internet, els ordinadors i aquestes coses em semblen espantoses. Jo tinc una edat. I les meves arrels vénen d’una època en què l’accés al coneixement demanava esforç i constància, però era d’allò més senzill. Mira que és fàcil obrir un llibre o escriure sobre un paper. L’única màquina que domino és la màquina d’escriure, i perquè em van ensenyar mecanografia a l’escola! Jo escric a mà. A vegades tinc la impressió que les màquines es rebel·laran contra la humanitat, com a '2001', però molt pitjor. D’altra banda, a la meva edat ja és massa tard per intentar adaptar-me a tots aquests invents. Jo ara aspiro a una vida tranquil·la i plàcida. En tinc prou si una tarda m’entretinc contemplant com passa una filera de formigues, veient els núvols, mirant el cel o si ensopego amb una merla o un cu-cut que em miren amb aquell plomall que tenen».

    2- Perucho no pot assistir al Congreso Nacional de Fantasía y Ciencia-Ficción (2002) i envia una nota disculpant-se per no poder assistir-hi: «A mí, una historia en la que el cartero se enamora de la portera me da igual, porque de siempre ha ocurrido. Lo que realmente me impresiona muchísimo es que un cadáver sonría en la oscuridad o que los flecos de una cortina en un pasadizo tenebroso se agiten mecidos por un aliento extraño».

    ResponElimina
  4. Realment, Perucho era un heterodox que barrejava aspectes reals i imaginaris, i tan aviat parlava de cultura popular com feia referències d'allò més cultes. Tot plegat, un món molt particular i personalíssim que té poc a veure amb la tradició literària d'aquest país.

    Com a bon lovecraftià i seguidor també de l'estètica del cinema expressionista alemany, no m'estranya gens la raó adduïda per no assistir al Congrés que cita elPac al punt nº 2. I, en aquest sentit, la menció a Hitchcock (més enllà de la voluntat de captatio), també em sembla important i gens casual.

    Llegint això de les llegendes sobre les desaparicions misterioses del poeta Folch i dels cadàvers de Capmany i Aribau, de cop m'ha vingut al cap la diferència que observa Perucho entre la tradició occidental, que considera la incorruptibilitat cadavèrica un signe de santitat, i el llegat que ve de l'est d'Europa, que li dóna al mateix fet un sentit demoníac, com es pot comprovar a "Drácula".

    ResponElimina
    Respostes
    1. És evident que cadascú fa el que pot amb els morts i la literatura els posa a lloc.

      També podríem comparar l'àrida Meseta castellana amb els boirosos boscos de l'est i treure les nostres pròpies conclusions. A la Meseta un cadàver incorrupte és força decoratiu entre tanta natura morta. Als boscos de l'est, la natura se t'engoleix.

      Elimina