LA BENDICIÓN, Nancy Mitford

LA BENDICIÓN

Nancy Mitford

Traducció de Milena Busquets

Libros del Asteroide 2008

“Cuando Grace y su hijo Sigi consiguen por fin, tras la separación provocada por la guerra,reunirse con su ilustre marido, Charles-Edouard, e instalarse en Francia, no sólo Nanny tiene dificultades para adaptarse a las costumbres del nuevo país. Grace pierde pie ante las elegantísimas mujeres francesas, y se ve sorprendida por un mundo decotilleos, amantes y complicados affairs. Pero las sorpresas no acabarán ahí, más tarde descubrirá que su marido tiene tendencia a perseguir a cuanta mujer atractiva se cruza en su camino. Todo le hace pensar que su matrimonio está apunto de terminar y que seguramente sea el momento de volver a Inglaterra; será entonces cuando la «bendición», el pequeño Sigi, uno de los personajes más logrados de la autora, tome cartas en el asunto.

Con su característica capacidad para la sátira Nancy Mitford reconstruye admirablemente el ambiente, la vida y las personas de los círculos aristocráticos de París y Londres. Más allá de sofisticados personajes, divertidas intrigas y el ritmo trepidante de unos diálogos mordaces. La bendición es también, como otras obras de su autora, la evocación de un mundo ya desaparecido.”

Feia dies que tenia ganes de llegir a la Nancy Mitford, i aquesta és la primera novel·la que vaig trobar d’ella a la biblioteca. És un llibre d’aquells que t’enganxa des de la primera plana, que entres directament dins dels personatges, que et fa somriure i enrabiar-te... ple de sàtira, frivolitat, cinisme... Els personatges, la Grace estereotip de jove anglesa de classe alta, guapíssima, poc cultivada però amb una intel·ligència innata, a qui li agrada la vida tranquil·la i que la mimin, s’enamora d’un jove francès, Charles-Edouard, marquès, també guapíssim i divertidíssim, molt cultivat, col·leccionista d’art, a qui li agrada molt la vida social de París, no parar mai per casa, i sobretot sobretot les dones. Crec que a la 4a plana ja es casen i abans de la 30 tenen la seva benedicció, en Sigismont... un tresoret que combina el “elmillor” de les dues cultures.

No tenen pèrdua els personatges secundaris, les dues amants del Charles-Edouard, els dos pretendents de la Grace, les nannies, el pare de la Grace, la família Valhubert...

Tota la novel·la és una dialèctica entre la manera de fer britànica i la francesa, amb petites injeccions nord-americanes... cap país es queda sense una bona dosi de sàtira i cinisme Mitfordià... això sí, des del punt de vista de les classes benestants. Les relacions humanes dels francesos, sempre sota l’ombra de “Les amistats perilloses”, i segur que la dels britànics, també deu tenir algun referent, (a part de Shakespeare), però que no he copsat (l’altre és molt evident).

Vaja, que m’ha agradat i repetiré!

Enllaç amb l'editorial

En la pàgina de l'editorial hi ha l'enllaç amb dos articles, estic força d'acord amb el primer de Luís Matías López, excepte en la interpretació que li dóna al final del llibre, crec que la Mitford pretenia dir moltes més coses que les insinuades pel crític. El segon no m'ha convençut.