dissabte, 22 de març de 2014

EL ÁNGEL ESMERALDA. Don DeLillo

El ángel esmeralda
Don DeLillo
Seix Barral ed.
2012
232 pàg.
Trad. de Ramón Buenaventura

Com, d'un recull de contes, que podria semblar escrit per omplir un forat, donat que DeLillo sempre ha sigut un escriptor d'històries llargues o per complir algun contracte i tal, s'acaba convertint en una de les cimes creatives d'aquest escriptor americà.

Perquè?
Cada conte, escrits entre el 1979 i el 2011 l'últim, són 9 històries sorprenents, amb aquest ambient delillonià tant particular que ens agrada als seus seguidors però que aquí no es converteix ni en una cosa abstracta ni minimalista: com si hagués trobat el punt just. Cada història té uns personatges súper ben dibuixats; personatges situats en un entorn que no controlen i on sembla que una por, un pànic conceptual dins l'ambient general, els envolti i només puguin respirar-lo.
I totes les històries son tant bones (per sorprenents i diferents) que voldries que no s'acabessin i que continuessin amb aquesta prosa justa i precisa.
Això és el dream-team dels contes:
"Creación" és una història genial situada en una illa d'una república bananera on els protagonistes no aconsegueixen trobar vol en un aeroport kafkià per sortir d'allà; "Momentos humanos de la tercera guerra mundial" són uns astronautes volant per sobre del planeta mentre a la Terra hi ha una guerra global (quasi podria semblar que "Gravity" l'hagin tret d'aquí...). "El corredor" és pur Delillo: Aquest pànic invisible que sembla que estigui a l'aire... "El acrobata de marfil" (boníssim!!) és la por en uns dies de terratrèmols, a Atenes d'uns professors nadius d'anglès (Delillo és l'escriptor que millor parla de la por, que explica millor els temors dels seus personatges, el que millor explica aquests sentiments dels seus protagonistes però curiós: mai vol espantar al lector)... "El ángel esmeralda" (obra mestra dels relats. Hauria d'estar a totes les millors antologies a partir d'ara) són unes monjes de beneficiència al mig del Bronx més salvatge. "Baader-Meinhof" és estrany però molt bo, igual que estranya és la història dels dos personatges perduts enmig de la metropòlis i que la casualitat fa trobar. "Medianoche en Dostoievski" (també obra mestra!!) és una genial història d'iniciació i curiositat en una petita universitat. "La hoz y el martillo", ambientada en una presó de condemnats per delictes econòmics té grans pàgines i brillants moments de diàlegs postmoderns i d'economies globals...

Aquest és un llibre per disfrutar-lo i llegir-lo lentament, enganxats a la prosa.
Els del burger diuen que el sabor es el King. Fora!!
Delillo sí que és el King!!!!! És l'amo!

5 comentaris:

  1. buahhhh encara mai m'he estrenat amb un Delillo, i amb tantes recomanacions no sabré per on començar!!

    Gràcies Toni!!

    ResponElimina
  2. Fa venir dentetes!!!! Gran entrada Toni. No podrem evitar-ho
    Moltes gràcies
    rafa m.

    ResponElimina
  3. Per qui no conegui DeLillo, crec que aquest títol pot ser una bona porta a la seva obra...

    Ah!
    I l'últim conte, que l'he acabat avui al matí, "La hambrienta", és el summum...



    Em fot ràbia haver acabat aquest llibre perquè seguria llegint i llegint... I que no s'acabés mai...

    ResponElimina
  4. a la cistella, doncs, company, gràcies!

    ResponElimina
  5. Jo també soc un admirador de DeLillo.
    Dintre de la valoració que la crítica ha fet de la seva obra es destaquen el títols: 1.- Submundo. 2.- Ruido de Fondo. 3.- Libra, i després la resta. De totes formes cada lector té els seus titols preferit. Jo personalment valoro molt "Libra", que per a mí es una obra impresionant.

    No he llegit els relats del Angel Esmeralda. El tinc pendent de llegir (el guardo).

    ResponElimina