ES PERD EL SENYAL. Joan Margarit
Es perd el senyal
Joan Margarit
Ed. Proa (Els llibres de l'óssa menor)
2012
95 pàg.
Per diferents motius, que ara no venen al cas, no acostumo a ser lector habitual de poesia, malgrat que darrerament hi vaig agafant el gust. És clar que, com em passa amb la pintura, hi ha alguns autors que t’arriben tant, i tant al fons, que acaben formant part del teu propi univers d’on, una vegada s’hi instal·len, ja difícilment en surten.
Un d’aquests autors és en Joan Margarit, que coneixia poc i només per referències però que, en aquest recull de poemes, ha superat a bastament totes les meves expectatives. Cada poema és un tret directe al cor, pura condensació de vida sense artefactes innecessaris.
Em trobaria en un compromís si hagués d’escollir un de sol d’aquests poemes, perquè aquesta sinceritat gairebé obscena en el seu propi descarnament em desarma en tots, sense gairebé excepció, i la majoria se'm fan propers.
No parlaré d’estils, ni mètriques ni d’altres qüestions tècniques (tampoc hi entenc), però quan Es perd el senyal sempre ens quedarà en Margarit per a retrobar-lo. Com a mostra, us deixo aquest:
Sis anys
L'espelma, les espurnes de l'estufa
i la meva germana en el bressol,
on moriria abans de l'alba.
La nit d'hivern devora els àngels,
però allò era casa: el pare i la mare
van arribar amb el fred enganxat als abrics.
El metge va ordenar banyar-la en aigua amb gel.
Un cop amortallat el petit cos,
em van posar a dormir.
Mentre em tapaven, jo els consolava
dient: Encara em teniu a mi.
Bon dia, Tiet, i gràcies per la recomanació: bona cosa la poesia per encarar un nou viatge de retrobar els senyals ara que hem de tornar a construir els nostres pobles...
ResponEliminaIgualment.... poesia de la bona, però qui la escriu ja està de tornada. Ara bé, ens recorda sensacions i moments que molts s'entesten en amagar-nos o suavitzar-los. No podem baixar mai la guàrdia.. Salutacions Cavaliere
ResponEliminaMargarit és un dels poetes amb qui més connecto, tot i que últimament no llegeixo gaire poesia.
ResponEliminaAquest "Sis anys" té una força que aclapara, sobretot el tercer vers, amb l'ús del verb en condicional que anuncia la tragèdia.
M'agrada el poema perquè va directe al moll de l'os, sense excessos formals, sense cridòries innecessàries... però amb la duresa freda d'una fulla d'acer.
Molt encertada l'anàlisi d'aquest poema. Si no heu llegit la resta, he de dir que la majoria van en aquest mateix sentit, el de la duresa d'una vida amb etapes molt dures, una postguerra en el bàndol perdedor i la pèrdua d'una filla, l'arribada de la vellesa, en resum, tota una vida en quatre poemes. La connexió amb la poesia de Margarit és immediata, perquè defuig tot l'innecessari, però tampoc es deixa res d'essencial. Magnífic.
ResponEliminaCançó agraïda
ResponEliminaMai no he sentit la mena d'entusiasme
de Maiacovski o Whitman. Per sentir-lo
cal duisparar esperances al demà.
No m'enlluerna Ítaca. Dubto que cap viatge
pugui ser res que el viatger no sigui
abans de començar-lo. Per això
duc la Ilíada al cor, i no tant l'Odissea.
He estat un home pràctic.
Brusc, fidel, solitari. Agraït.
(molt gran el llibre, gràcies)