El silenci dels arbres.- Eduard Márquez

Benvolguda miu:

"Aquest matí he aconseguit unes llavors de pastanaga. Les plantaré a les jardineres de la terrassa."

El matí de Reis he acabat de llegir el teu regal.
Entenc que li haja agradat a elPac: aquest Márquez estima la música i les paraules.
Tampoc m'estranya que t'haja agradat a tu.
És preciós.
Mola veure com s'aferra a la vida la gent quan la vida els ho posa difícil a tots:
- com li cerquem un germà als nostres fills morts
- com juguem a allargar els menjars quan són minsos
- com cerquem el desert per a tocar Bach
- ...

Un altre llibre de cartes?
No.
Les cartes matisen la història.
La completen.
La situen en el context.
Són el marc d'una besada en el bosc, la sala de concerts on cerquem el sentit dels nostres assajos, l'estoig del nostre violí enamorat.

Una altra història de guerra?
No.
Ni l'hem vista començar ni la veurem acabar.
No sabem quina és, és igual. Estem tots en guerra.
Sentim les bombes. Fins i tot cau al nostre costat un tros de persona. Però només ens indica que la vida és lluita. I moltes vegades, o totes, sense sentit.

És un llibre petitó. Es llig bé quan li enxampes el punt a la barreja de les històries i narradors. Et deixa el gust agredolç de les trobades en la frontera.
És un gran regal. Tan gran com tu, miu, gràcies.

"- No m'oblidis.
Si tanca els ulls, pot sentir-la tocar. Arrelada per sempres al fons de la memòria."