El cel no és per a tothom | Marta Rojals

Marta Rojals

El cel no és per a tothom

Llibres Anagrama, 2018

Qualsevol que hagués llegit Primavera, estiu, etcètera va celebrar la publicació de L’altra i, després de llegir-la, es va afegir a l’expectació comunitària per la tercera novel·la de la Marta Rojals. Jo també. Ara que he acabat El cel no és per a tothom, m’instal·lo altra volta a la sala d’espera amb el convenciment que valdrà la pena.

En qualsevol cas, la Marta Rojals escriu com ara mateix no escriu ningú en el panorama literari en català. No hi ha esnobisme, pedanteria ni autocomplaença en res que li hagi llegit. No carrega les frases de lirisme, no explota un tema de moda ni carrega les tintes en negre o vermell, no passeja per la història, l’auto-ficció o el fantàstic. No pretén reeducar el lector ni adoctrinar-lo, no s’inventa una de cada deu paraules ni fa servir estructures i construccions sorprenents de tan estèrils. Explica una història. I prou. Per això em fa l’efecte que les seves obres són imprescindibles pel català com ho són les revistes especialitzades, el cinema o l’etiqueta d’un quilo d’arròs on hi posi que allò és — precisament— un quilo d’arròs.

             

L’evolució en aquest tercer assalt és evident, encara que fos per les sis-centes pàgines. El to ha madurat, l’acció s’ha anat alentint, els personatges perifèrics s’han farcit i arrodonit... Trobaríem de seguida les set diferències entre les tres novel·les, començant per l’edat de l’autora i el canvi d’editorial, però el que trobo més interessant és justament allò que hi descobreixo en comú més que no pas allò que les distingeix (una mica com passa amb les germanes Costa). I és la veu. Se’n parla molt, de la veu. Ara s’adjudiquen de seguida noves veus, tan ràpid com convé que a un llibre l’abraci la faixeta de cinquena o sisena edició. Ella la té de debò, una veu. Una de clara i potent, plena de discurs. Una veu femenina, generacional, del sud. No només la veu sinó també, i alhora, el gust per explicar una història i fer-la versemblant. Bonica fugint de l’esteticisme, culte sense ser esnob, senzilla però no simple. Tot plegat és en aquesta novel·la i hi era ja en la primera.

           

Com deia, així i tot, hi ha uns quants aspectes que no m’agraden. Després del primer terç de lectura, et planteges si seran necessàries tantes pàgines. Em sobren —de quina manera!— les referències per posar en context temporal alguna escena (massa suades, no en totes, quedava prou clar...), el personatge de la mare es desdibuixa a mesura que avança la novel·la, les pistes són sovint evidents i típiques, hi ha algun fil que queda penjat i algun diàleg que no explica res... En canvi aplaudeixo l’estructura, la tria per escenes no allargades perquè sí, la coherència dels personatges, els regits innecessaris obviats, que les coses passin per comptes d’explicar que passen, la tensió precisa que sosté la lectura fins al final, la pausa i l’acceleració adequada que apareix i desapareix de principi a fi amb un ús quirúrgic de les formes verbals, els entorns presentats sense descripcions artificials i sobreres...

El balanç és sempre positiu. Llegir-la és un plaer i una obligació per a qui no vulgui que li expliquin a posteriori què va ser la literatura catalana al tombant d’aquest segle i per anys que duri. Encara no és immortal, de capçalera ni per rellegir, i tanmateix no descarto que arribi la gran novel·la que dugui la Marta Rojals enllà. Per a mi, mentrestant, és necessària.  

Els tastets:

“El retrovisor riu, guarnit amb un pom de cintes de la verge del Pilar”

“La bassa pica l’ullet al nen que feia campanes per anar a remullar-se al torrent”

“El paisatge comença a tardorejar, les torres elèctriques sostenen ratlles de cables sobre els camps de vinyes i els prats segats. Centrada en la terra que no li ha interessat mai, evita expressament el cel on alguns deixants s’entrecreuen com guixades sobre una pissarra”.

“...reconèixer la plenitud en aquella vida senzilla i somiada des de petita. Els nens creixent amb salut, una feina relaxada al poble, una casa com una roca, amb un pati i un porxo per fer costellades amb la colla, una gata, dos gossos...”