L'art de portar gavardina | Sergi Pàmies

Sergi Pàmies

L'art de portar gavardina

Quaderns Crema, 2018

Tretze relats, que transmeten més vivència i reflexió que ficció, tot i que de fet, com a lectors si són reals, o no, és poc important. Relats sobre la seva mare, sobre el seu pare, sobre la relació entre ells dos, sobre la seva condició de fill, i la seva condició de parella, i de pare. 

Tan ben explicat, tan ben escrit que flueix la lectura, et fa somriure, et fa pensar en la pròpia vida, et fa torçar la boca, et fa patir una mica, et fa sentir-te'n complice. Perquè són relats honestos, que es focalitzen  en la vulnerabilitat del protagonista. Diria que tots els tímids ens hi veurem reflectits, tots els que hem tingut pares molt enfeinats també, tothom qui hagi acompanyat a algun progenitor en el procés de vellesa també, tothom qui s'hagi separat, etc. El que transmet és tendre i honest, sense màscares, i si n'hi ha són imperceptibles, i alhora, en determinats moments, té un filtre lleugerament irònic, que encara l'humantiza més. M'ha semblat una delícia. 

"Les parelles que se separen no haurien d'esperar la decadència de l'avorriment ni la temptació de l'engany. En el moment de plenitud, quan l'amor es propulsa gràcies a les afinitats i l'entusiasme, haurien de ser prou generosos per deixar-ho estar i, amb la satisfacció de la feina ben feta, consensuar un punt final que no deshonorés els dies viscuts." 

"Recordes: t'havien educat en el misteri de no preguntar mai i, per sistema, confiar en el teu entorn. A mesura que superaves les etapes d'una infància feliç, incorporaves la teva interpretació del món sense trair la obediència familiar. Aquest marge d'interpretació et va impulsar a creure en coses tan absurdes com que, si per Nadal li escrivies una carta amb la teva llista de joguines preferides, un home obès, barbut i vestit amb un uniforme vermell, baixaria per la xemeneia (que no teníeu) la nit del 24 al 25 de desembre. Com passa a la majoria d'autarquies familiars, el secret de la història es basava en la versemblança del relat, en la convicció dels que l'expandien i en el col·laboracionisme dels que, en nom de la màgia nadalenca i amb la coartada de la tradició, preservaven la mentida. (...) Des d'un punt de vista arqueològic, la nostàlgia pot transformar la crueltat dels fets en símptoma d'una civilització capaç de preservar mites i d'establir clarament les diferències d'accés a la ficció dels nens i dels adults."

 "Quan va morir la mare, vaig desobrir dues gavardines al seu armari, fetes a mà. I em vaig adonar que no les recordava no pas perquè no les hagués vist mai, sinó perquè, a diferència del pare, eternament absent i recordat com un heroi, la mare no havia tingut el privilegi de ser mitificada pels fills. A ella li havia tocat el paper de policia dolent, dels controls de qualitat del seu home i dels fills, no sempre amb la intensitat requerida per agradar a tothom però sí per fer - quan tot era molt més difícil, arriscat i improbable- el que calia fer. I veure aquelles gavardines va activar el record dels temps en què la mare les lluïa sense que nosaltres ens n'adónessim."