TRES CAVALLS d'Erri De Luca

Reposant a les prestatgeries de casa, s’hi amaguen llibres que havia oblidat. Llibres d’aquells que algun dia vaig comprar de sobte, pres per un rampell, només perquè devia apreciar l’oferta d’un editor de confiança. Després, alguna novetat els devia arraconar al caire de la memòria i al càstig dels dies que passen. Però com que sempre hi ha un moment per a cada cosa, un matí —potser avorrit— va dur el meu dit a estirar un llom blau atret tant pel títol com pel nom que l’acompanyava. “El contrari d’un”, d’Erri de Luca. Una primera línia i després una segona. Una primera pàgina i després la segona. I aleshores seure i continuar llegint. Un conte i després el següent. Absolutament fascinat, vaig convertir-me de seguida en fan. Rieu-vos-en. Fan. Si hi ha una llista amb els millors contes curts de tots els temps, afegiu de seguida “la conjunció i”. Una delícia.

Després d’aquell primer De Luca he arrambat amb tots els que he sabut trobar. No hi he descobert mai una sola decepció. Naturalment, el fet d’haver-me posat tard a la cua dels seus fervents seguidors ha fet que hagi llegit abans les darreres publicacions que no pas les primeres. I tanmateix, suposo que l’ordre dels factors no deu alterar pas el producte, oi? Sabeu aquella raça d’autors que són capaços d’escriure sempre el mateix llibre però mai el mateix? En coneixeu gaires de qui poguéssiu dir que no posaríeu ni trauríeu res? Peces petites que brillen. Una frase que et torna a mitja tarda. Una emoció que reconeixes com a pròpia descrita amb tres o quatre paraules.

És de “tres cavalls” que us vull parlar aquest cop. Va ser Empúries que en feu l’edició l’any 2001 amb la traducció de Pau Vila. Una novel·la breu, de poc més de cent pàgines, que ens parla d’un home de cinquanta anys que ha escollit una vida senzilla fent de jardiner i llegint llibres vells. Una certa passió que una dona jove li ofereix el fa pensar en els darrers vint anys, uns anys foscos que va passar a l’estranger, lluitant contra una dictadura que li va prendre l’amor i la joventut. I si per un moment heu pensat que aquests cinc cèntims de la trama no resulten especialment temptadors o atractius no us hi heu pas d’amoïnar. És només un punt de partida. Allò veritablement bell rau en una altra banda, rau en la increïble precisió de rellotger amb què el napolità sap posar un mot rere l’altre. També hi ha acció, no us penseu, ferotgement present, però sobretot hi trobareu el compromís, el gest delicat, el gust pels plaers quotidians, l’honor desvergonyidament humil. Tota una tesi sense grans discursos ni pretensions.

La tècnica, per força, la frase curta, gairebé eixuta. Oblideu-vos dels adjectius que no ens hagin de fer cap servei! La descripció més entenedora pot venir d’un detall que potser els ulls no sabrien veure. I malgrat tot, un univers de recursos literaris farcit d’imatges i metàfores que apareixen sense vantar-se, com si la poesia fos la cosa més natural del món. I després, és clar, el temps verbal. Veureu que el llibre sencer és escrit en present, de manera exclusiva. Mentre el relat camina de l’ara cap al record i del record altra volta cap a l’ara, la conjugació emprada és sempre la mateixa. Diries que no pot ser i t’obsedeixes a repassar el pas d’un paràgraf a l’altre, les costures per explicar la memòria. Tot i així, la resposta torna a ser la que era: Només present. L’autor n’és tan conscient que fins i tot permet que sigui el mateix protagonista que ens ho expliqui “diu que no coneix ningú que parli del passat amb el temps del present” o també “jo conec les vides que duren un dia i arribar al vespre ja és morir de vell”. Un goig, creieu-me. En el seu dia l’obra fou guardonada amb el Laure Bataillon, que premia cada any la millor obra de ficció traduïda al francès.

I com que als orfes ens agraden els tastets, que us semblen aquests?

“Els llibres nous són petulants, els fulls no es volen estar quiets quan els gires, s’hi resisteixen i cal fer força perquè s’aguantin. Els llibres vells tenen les costelles donades, les pàgines es deixen llegir sense tornar a alçar-se.”

“Per omplir una cambra n’hi ha prou amb una cafetera al foc.”

“Si s’està en silenci mentre el cos feineja, van i vénen a la deriva pensaments de nedar i volar.”

“...a la fresca de la nit m’adono que la ciència ha estat moguda per la bellesa, pel desig d’abastar-la.”

“On ho he après: en un altre món, en un temps estrany de viure i descobrir-se desperts l’endemà, per continuar essent-hi.”

“Ve per saber de mi, vol veure si lliguen dos trossos de temps.”

“Qui fuig no té pas l’amplitud davant seu, sinó molts camins tallats.”

“Aleshores l’amor és un intercanvi d’abraçades a fons, una necessitat de nuar-se. I al fons de cada encaixada conclosa, al fons de cada mutu consol, queda sense dir un adéu endurit.”

“Aquesta nit és un recer per guardar a la memòria, no pas una barca de noces.”

Potser hauria de començar a plegar, ben mirat.