dimecres, 15 de maig de 2013

James Salter. La última noche.


James Salter
La última noche.(Last night. Short stories, 2005)
Editorial Salamandra.
Traducció al castellà de Luis Murillo Fort
Barcelona, 2007
Reedició 2013


L´editorial Salamandra acaba de reeditar aquest recull de relats de James Salter.
He descobert l´existència d´aquest autor fa una setmana. Vaig comprar aquest llibre per una sola raó: la brevetat tant del llibre com de cada relat. Hi han que només arriben a quatre pàgines. El més llarg no supera les dotze.

Me’l vaig llegir en un tarda. I no es que els llegís, més que llegir cada relat els vaig gaudir, assaborir cada paraula, cada frase, com no havia gaudit ni assaborit un obra literària des de feia anys. 

El tema central de tots els relats de “La última noche” radica en la relació de parella, en el matrimoni, en la infidelitat marital, en la solitud afectiva, i per sobre de tot, en com són de fonedissos els sentiments i les relacións humanes. La visió del autor de la vida matrimonial és senzillament demolidora.

James Salter posseeix una prosa precisa, afilada, amb silencis memorables i espais que només el lector pot afegir si realment entra i s´implica en cada un dels relats. Es condició indispensable: entrar en cada historia sense condicions.

El darrer relat, que dona títol al llibre,“La última noche” forma part ja de la Historia de la Literatura moderna: Un home ha d´aplicar l´eutanàsia a la seva esposa, però el desenllaç resulta inesperat. Valgui aquest fragment del relat per donar idea de la seva bellesa:

"Él apenas respiraba. Esperó, pero ella no dijo nada más. Casi sin dar crédito a lo que estaba haciendo, introdujo la aguja -no costó nada- y procedió a inyectar el contenido de la jeringuilla. La oyó suspirar. Tenía los ojos cerrados cuando se tumbó con expresión apacible. Había subido a bordo. Dios mío, pensó él. Dios mío. La habia conocido cuando ella tenía veintipocos años, las piernas largas y el alma inocente. Ahora la había deslizado bajo el flujo del tiempo, como en un sepelio marino. Su mano aún estaba caliente. Se la llevó a los labios. Luego subió la colcha para taparle las piernas. La casa estaba increíblemente serena. El silencio se había adueñado de ella, el silencio de un acto fatídico. No oyó que soplara viento. Bajó lentamente la escalera. Le sobrevino una sensación de alivio, de tremendo alivio y tristeza. Fuera, las monumentales nubes azules llenaban la noche. Se quedó allí de pie unos minutos…"

Considerat per la critica americana com una obra mestra absoluta; un cop llegit ja no tornés a ser el mateix.

6 comentaris:

  1. Eduard

    Les coses que he llegit d'en Salter sempre m'han agradat molt!
    En Salter és com un llençol de seda. Tot va passant amb molta serenor...


    Gràcies!
    T.

    ResponElimina
  2. Gràcies per la ressenya, Eduard. No coneixia aquest escriptor i em ve de gust llegir-lo.

    He trobat un article d'"El País" signat per Muñoz Molina, on parla de la seva experiència llegint el James Salter i dóna algunes claus sobre l'estil i la temàtica de l'autor.

    ResponElimina
  3. Eduard,
    En Salter és una joia amagada. Jo també vaig llegir l'article d'en Muñoz Molina i m'havia passat el mateix a l'estiu de l'any passat. Sort que en Toni em va deixar llibres, perquè la majoria de l'obra està exhaurida i no es troba. Ahir mateix, una amiga em va dir que a la central es poden trobar tres: l'autobiografia (quemar los días), una novela d'escalada (en solitario) i l'últim recull de comptes (al anochecer)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafa, el recull de contes que es pot trobar es "La última noche" de Salamandra. Jo "Al anochecer" no l´he trobat enlloc. Tan de bo tinguis raó i es pogui trobar.

      Elimina
  4. M’agradaria, afegir-hi una paraula que crec definitòria dels deu contes i pel que intueixo de tota l’obra de Salter, el desencís. Quan tot allò que comença bonic i ple d’alegria o d’amor o del què sigui, en converteix en quelcom pesant que condiciona, limita i genera infelicitat.

    Crec que la gràcia rau en com ho explica ¿Què fa que no puguis deixar de llegir cap conte fins al final? ¿Què fa que sembli que tinguin un imant que malgrat intueixes que el què sigui anirà pel pedregar continues llegint? No és per l’esperança de final feliç perquè ja saps que no, ni per morbositat…no. Crec que és per aquesta barreja de fixació en petits detalls sense importància a través dels quals ens descriu els personatges i la poca explicació de la trama de cada conte, en fa quatre pinzellades, i els lectors hi hem de posar la resta. Ens dóna peixet, atrapant-nos des de la primera paraula, sense introducció, com començar a veure una pel·lícula iniciada, t’has d’esforçar molt per saber de què va i aquest mateix esforç fa que t’impliquis més en el film que si en sabessis la trama. En els contes de Salter, tot i que el final ja l’intuïm, ens interessa bastir la història, entendre-la, tots ens podríem ser protagonistes, o no.

    Eduard, coincideixo plenament amb la teva ressenya, però no en la teva conclusió final, suposo que no em deu haver impactat tant.

    L'Altra editorial l'ha publicat en català traduïda per l’Alba Dedeu

    ResponElimina