En una cambra i mitja - Joseph Brodsky

Joseph Brodsky
En una cambra i mitja
traducció d'Anna Torcal i Salvador Company
Publicacions Universitat de València, 2013

Així d’entrada dir-vos que és un caramel, 80 pàgines dedicades a l’espai on Brodsky passà la seva infantesa i joventut:

“la nostra cambra i mitja formava part d’un gran pis, de la mida de la tercera part d’un bloc, a la cara nord d’un edifici de sis altures que donava a tres carrers i a una plaça al mateix temps. L’edifici era un d’aquells pastissos tremends de l’estil anomenat morisc que al nord d’Europa va marcar el tombant del segle…”

La cambra i mitja li serveix per embolcallar com era Sant Petersburg, com hi vivien els seus pares, com hi va créixer ell, com era la vida del fill d’un soldat de la marina, quin tipus de vida hi feia la seva mare, com compartien la cuina i el bany… Parla poc de la URSS i només ho fa per criticar en el què es va convertir, en la manca de llibertat tant individual com col·lectiva que suposava viure-hi i escriure-hi, però sobretot l’assaig és un homenatge als seus pares, amb els quals només hi va poder viure 32 anys, deixant-los sols en la seva vellesa, el règim soviètic mai els va deixar visitar el seu fill als USA, país que el va acollir.

Parla d’un bon pare i d’una bona mare, amb el record dolç de la infantesa, parla d’un bon pare i d’una bona mare amb l’enyorança d’una vellesa llunyana.

“Allò que la memòria té en comú amb l’art  és l’habilitat per a la selecció, el gust pel detall”

 “La memòria conté precisament detalls, no la imatge completa: els moments culminants, si voleu, no l’espectacle sencer...Més que res, la memòria s’assembla a una biblioteca en desordre alfabètic, i sense les obres completes de ningú”

“Pel què fa a la guerra del temps, la van lluitar valentament. Sabien que una bomba estava a punt d’esclatar, però mai no van canviar de tàctica. Mentre poguessen estar verticals, es movien ça i lla…”

“Jo sóc ells, per descomptat: ara sóc la nostra família”

“...no es van adonar que el país de la seua naixença ara és l’estat qui decideix quina mena de família tindrà  cadascú i si n’ha de tenir cap de família. Quan se’n van adonar, ja era massa tard per a tot tret de l’esperança. Que és el que van fer fins a la seua mort: van esperar. Sent gent amb mentalitat familiar, no podien fer altrament: van esperar, van planejar, van intentar.”

És una prosa carregada de poesia, un cant a la memòria, a la família, a la llibertat, i una crítica ferotge al règim que el va separar dels seus pares, de la seva família, de la seva llengua, del seu país.

La introducció és d’Antoni Munné que situa i ajuda a fer-ne una lectura molt més profitosa.