dimarts, 10 de gener de 2017

Las riquezas verdaderas.- Jean Giono




Jean Giono
Las riquezas verdaderas
Traducció al castellà de Regina López Muñoz
Errata Naturae, 2016



1.- Llibre prologat pel propi autor al gener de 1936, a Manosque.

2.- De Giono ja hem dit moltes coses (diversos llibres llegits, alguns ressenyats aquí): la seva passió per la natura, el seu compromís amb la vida... En el pròleg d'aquest, els editors esmenten ombres: qui no les tingui, que aprofiti, encara queda vida.

3.- Des del principi està clar quines seran les veritables riqueses. De nou, el relat de les mateixes esdevé una riquesa més: paràgrafs deliciosos, frases entranyables, capítols magistrals.

4.- Del seu pròleg m'assalta la denúncia d'alguna cosa que jo atribuïa a l'OMC i la FAO, i el final del segle XX (almenys a la seva segona meitat):


“[...] La sociedad construida sobre el dinero destruye las cosechas, destruye a los animales, destruye a los hombres, destruye la alegría, destruye el mundo auténtico, destruye la paz, destruye las riquezas verdaderas.” (pàg. 30)
M'encanta la frase final del pròleg:
“Entrego lo que amo a quienes amo. Para que nuestras alforjas vayan igual de cargadas por el camino. Hacia la alegría.” (pàg. 32)

5.- Comença el llibre en un hotelet de París. I pels carrers del barri. Però de seguida surt de París de la mà d'una taula de Giovanni di Paolo, taula de salvació, que representa sant Joan retirant-se al desert.

6.- Només sortir ja parla d'estrelles: la densitat de Betelgeuse, “un millón de veces más pequeña que la del aire.” I de la necessitat d'una nova mirada:
“[...] Hasta que unos ojos nuevos germinen bajo mi frente, brutales y viscosos como las yemas de los castaños.” (pàg. 76)

7.- I es deslliga el drama (comença l'acció):
“- La señora Bertrand hace su propio pan.” (pàg. 77)

8.- La festa de tornar a moldre el blat: compartir el molí i el pa acabat de fer es converteix en una celebració que implica tota la gent i arriba a la nit i a la ressaca. Memorable.


9.- La reflexió final assenyala els sacrificis que avui exigeix ​​la pàtria com de menor gana que el de Tezcatlipoca en “aquellos tiempos en el antiguo México, cuando todos los martes se vendimiaban racimos de hombres en el altar”. (pàg. 170)

10.- Acaba d'anar-se'n Berger. I no sé per què, però la França de tots dos em pareix semblant, desitjable, veritable (no dic que l'altra no ho sigui)... Una cosa els uneix en el meu cap encara que els separin vuitanta anys: les cases disperses a la muntanya, els pastors que toquen el seu acordió perquè ballin els veïns, la gratuïtat de la trobada ...

Feu bondat, llegiu Berger i Giono.

2 comentaris:

  1. Difícil resistir-se a una ressenya així. Em ve de gust fer molta bondat, a veure quan trobo el moment.

    ResponElimina