AÑOS SALVAJES. William Finnegan

Años salvajes
William Finnegan
Libros del Asteroide ed.
2016
593 pàg.
Traducció  al castellà d'Eduardo Jordá


William Finnegan és periodista de "The New Yorker" des del 1987, però des de petit ha sigut un afamat practicant de surf.
Ara, amb més de 60 anys, explica en aquest llibre, la seva vida i els seus records, sobretot la seva obsessió en la pràctica d'aquest esport.
La recerca de llocs on poder practicar i la onada perfecta que li permeti de seguir-la.
És un llibre bell que ens deixa veure des de la seva infància a Hawai, durant uns anys on el surf encara era un esport pur i gens estès, Finnegan va ser un pioner afortunat que va poder viatjar pel món buscant ones abans que el surf es fes popular.
Mentrestant també volia ser escriptor, o sigui que també és el relat d'una recerca vital, tot i que al final acabarà sent periodista especialitzat en temes polítics perquè va viure un temps a Sudàfrica durant l'Apartheid (mentre feia de professor a una escola negra i també surfejava en les seves estones lliures...)

És un llibre ple de descripcions de surf, mars i ones amenaçadores però com que està molt ben escrit acaba sent un llibre de surf per gent que no els hi agrada el surf [com jo...].
És una espècie maquíssima de cant a la llibertat, de perseguir un somni; podria ser com "En el camino" de Kerouac, però en el mar, per aquesta recerca sempre inacabable.
En algun lloc l'han comparat amb aquell "Cap a rutes salvatges" de John Krakauer i també podria ser-ho...

Però "Años salvajes" no és només un relat de surf. Té més coses. També és una reflexió sobre el pas del temps (les últimes 50 pàgines són molt bones) i la por, quan l'autor explica com ell ha anat canviant la seva mirada als mars i les ones.

Llavors "Años salvajes" va acabar guanyant el Premi Pulitzer. Cosa normal perquè és un cant a la vida. Apassionant i molt ben escrit.

"Lo que persistía era cierta sensación de serenidad tras una sesión muy difícil. Ese estado de ánimo posterior al surf era de naturaleza física, pero también tenía un aspecto emocional. A veces era un ligero júbilo. Otras veces era una agradable melancolía."