Nicolia Lagioia
Bromera ed.
2016
414 pàgs.
Traducció d'Albert Pejó
No sóc un expert ni un lector habitual de novel·la negra, o sigui que no sé si aquesta història té deutes amb relats d'altres autors anteriors...
Però llegint-la m'ha semblat una versió hardcore (i molt millor) que el Harry Quebert...
Més mediterrània, que vol dir millor perquè és més propera i molt italiana, d'un autor italià amb tot el què això suposa: Molt caràcter. Fugosa i plena de rampells.
També hi ha una filla (d'un magnat immobiliari) assassinada. Anirem veient la corrupció que impera al sud de la Itàlia. I una familia que de tant bruta pels sentiments està espatllada.
Nicola Lagioia escriu com el vent. Sembla que ho faci a fuetades. Amb força. I quan arriben aquests cops és impressionant pels moments genials i antològics on la prosa de Lagioia sembla que s'elevi del fang d'aquestes vides tant brutes i lletges.
D'una història dura que l'anirem veient de manera coral, amb moltes i molts narradors que van passant per aquestes pàgines i una víctima que s'hagués merescut més pàgines pel seu caràcter misteriós i ambigu; i un personatge secundari que esdevindrà principal per tossut.
"Als divuit, es podia assemblar a determinades actrius de cine posteriors a l'època dels pits grossos. Corbes generoses però sense excessos, una Natalie Wood sense la capa de pintura final."
"Com quan, després d'una disputa en què ens hem deixat emportar, ens preguntem com és possible que ens hàgim descontrolat d'aquella manera. I ens sap greu. I valorem les conseqüències del que hem dit. Amb el cap fred ens adonem que l'error ha consistit a dir malament el que pensàvem de debò. I d'aquesta manera -un cop fora del remolí místic de l'enrabiada-, no pensem prou en el fet que potser hem deixat escapar alguna informació que hauria valgut més retenir per a nosaltres."
Novel·la fosca més que negra que envolta al lector de manera perillosa i addictiva!
Toni, jo la vaig acabar de llegir la setmana passada. La vaig comprar pensant que era una novel·la negra o policíaca, sense més referència que havia obtingut el prestigiós premi Strega a Itàlia. Però no, no és una novel·la negra típica, o només al començament. Com molt bé dius és una novel·la fosca, dura, inquietant. Tota la família, però sobretot els personatges de Clara i Michele, són antològics. El que més m'ha agradat és la forma de narrar la història, tan fragmentada, amb els salts de temps i lloc, com dius tu, a fuetades. De vegades se'm feia difícil la lectura (la deriva del personatge principal és tremenda), d'introspectiva i dura que era.
ResponEliminaA més, m'ha cridat especialment la imbricació de la naturalesa en la història (els insectes del jardí, el paisatge, les plantes...).
EliminaJa la tinc. Amb aquesta ressenya no podia fer altra cosa que buscar-la. He llegit poc encara, però ja m'ha atrapat d'una manera brutal.
ResponEliminaPac - Magda,
ResponEliminaSí... Hi ha algun fragment fosc, es veritat, però alhora té alguna cosa que t'agafa i et fa seguir llegint...
Amb tants personatges bruts tormentats...
No és una novel·la standard, però m'atreviria a dir que m'ha agradat molt!
Abraçades!!