Feliç aniversari, mestre!

Ègloga II

Parlàvem aleshores. És possible

que parlàssem d'açò, d'allò altre.

Ningú insistia massa en el que deia.

A ambdós ens era igual açò que allò,

i parlàvem i dèiem i no dèiem,

i tot seguia igual: el món, el riu,

el genoll, la finestra, el cobertor.

Parlàvem. Em recorde que parlàvem

de... ¿Què importa que fos d'açò, d'allò?

Fluíem mansament, érem, anàvem

-quelcom ens duia tendrament, ens duia.

I això és tot. Això som. Un riu a penes.

(L'aire arribava a la cortina a penes.

L'aire i les veus dels nins a la placeta.

L'aire, les veus dels nins... No me'n recorde.

Quelcom hi havia més, quelcom, a penes,

precisament a penes, que no sé.

¿I què?) Fluíem. Érem. Lentament

érem, fluíem, tarda avall, només.

Només. Res no ens mancava. Només, doncs.

Érem al cim de la muntanya, nus.

Tots dos érem al cim, sobre la brossa.

Havíem arribat fins al més alt.

Fou un jorn de calor, un jorn suós,

amb les mans esvaroses, amb el cos

esvarós. A la tarda, cap al tard,

fórem al cim de la muntanya, nus,

oferts, a la muntanya, als aires crus.

Jo ja sé que no fou exactamente

així, que no hi va haver muntanya, que...

Però flotàvem mansament, tots dos,

fluíem mansament tots dos, fluíem,

ens recobràvem, fredament, amb l'aire.

Ens recobràvem. Lentament anàvem

reconeixent-nos en açò i allò,

anant, tornant al món, a la camisa,

als botons, les sabates, al vestit,

al llaç que no sabies com nuar-te.

I a poc a poc sabérem el que dèiem.

Però açò és altra cosa.

Vicent Andrés Estellés

El primer llibre de les èglogues

Editorial Denes, 2002