L'ÚLTIM DIA ABANS DE DEMÀ
Empúries, 2011
Text de contraportada
“El Robert seu al Portal de l’Àngel amb una llauna per a les monedes entre les cames. Toca una harmònica i té al seu costat un carro de súper ple fins al capdamunt de cartrons i de bosses de plàstic. De la cadena que hauria de servir per enganxar-lo als altres carros, penja una càmera fotogràfica de joguina d’un taronja cridaner. Tot i els vint anys que han passat, és el mateix Robert de sempre. El nas, les celles gruixudes, la pell fosca. El gest d’apartar-se el serrell, massa llarg, dels ulls.
El cor se’m dispara.
Vint anys.
El so de l’harmònica, raspós i entretallat, es barreja amb la gatzara d’una banda de dixieland.
Reculo i aprofito l’entrada d’una botiga per observar-lo amb prou calma.
La roba, bruta i atrotinada, li queda massa baldera. La bota dreta té la sola reforçada amb cinta adhesiva de Gil Stauffer.
La inquietud em paralitza.”
“El Robert seu al Portal de l’Àngel amb una llauna per a les monedes entre les cames. Toca una harmònica i té al seu costat un carro de súper ple fins al capdamunt de cartrons i de bosses de plàstic. De la cadena que hauria de servir per enganxar-lo als altres carros, penja una càmera fotogràfica de joguina d’un taronja cridaner. Tot i els vint anys que han passat, és el mateix Robert de sempre. El nas, les celles gruixudes, la pell fosca. El gest d’apartar-se el serrell, massa llarg, dels ulls.
El cor se’m dispara.
Vint anys.
El so de l’harmònica, raspós i entretallat, es barreja amb la gatzara d’una banda de dixieland.
Reculo i aprofito l’entrada d’una botiga per observar-lo amb prou calma.
La roba, bruta i atrotinada, li queda massa baldera. La bota dreta té la sola reforçada amb cinta adhesiva de Gil Stauffer.
La inquietud em paralitza.”
L’Eduard Màrquez, torna a demostrar el seu art en la tria de les paraules així com en la capacitat de transmetre tant en tan poques pàgines. No apte per moments baixos, és una novel·la plena d’ingredients tristos, de pèrdues, moltes, d’abusos, de trastorns mentals, de malaltia, d’enyorança del no tingut… però també d’amistat, d’amor, de creixement personal.
Estructurada com un joc d’encaix, les peces són bocins de la vida del protagonista que es van enganxant les unes amb les altres, explicant diverses històries que l’han portat on és, alhora ignorant (en el conjunt del llibre) i respectant (cada història en si mateixa) l’ordre cronològic en què passen fins arribar al desenllaç final del llibre.
“M’estiro al sofà i engego el televisor per protegir-me de l’envestida del desconsol”
La novel·la també és un homenatge a Francesca Woodman, una de les protagonistes és diu Francesca i és fotògrafa, la descripció que fa de les seves composicions i obres de seguida et porten mentalment a la Woodman (gràcies, Sícoris!)
Vaig conèixer aquest escriptor quan es va fer un concurs aquí al bloc, on el premi era la seva novel·la "El silenci dels arbres". Poc després, vaig veure una entrevista d'ell on parlava de "L'últim dia abans de demà", que sembla que té tocs autobiogràfics. Em va cridar l'atenció, però la veritat és que no hi havia tornat a pensar més (els anys, que no perdonen...) Ara, amb aquesta ressenya, ja no em tornarà a passar, així que: CISTELLA!!!
ResponEliminaGràcies a qui l'ha ressenyat, que ha oblidat de posar la seva signatura :-)
623 grams, una dada que m'hagués estimat més no conèixer...
ResponEliminaDius bé, veu anònima, no és apta per a moments baixos, tot i ser un bon llibre.
Icr, no l'havies ressenyada, oi?
EliminaNo, encara que la culpable de la meua lectura va ser vosté i el vostre concurs d'arbres callats (amb la complicitat del mateix Màrquez, que ho fa molt bé)
EliminaJo també vaig conèixer el Màrquez per l'amiga miu i el seu concurs. I, la veritat és que El silenci dels arbres em va agradar. Aquest també me l'apuntaré. Mercès, miu.
ResponElimina