ANAÏS NIN
Dins d'una campana de vidre
Trad. Ferran Ràfols Gesa
LaBreu Edicions, 2012 (La intrusa)
Podeu llegir-ne la contraportada en aquest enllaç
El títol ja ho anuncia, és un llibre d'una fragilitat extrema, sempre a punt de trencar-se en mil bocins.
Es tracta de tretze contes d'una delicadesa excepcional, de seda i de vellut, dels que s'ha de llegir per un forat sense que ho sembli no fos cas que es trenqués la màgia. Entre el somni i la realitat, entre els desitjos i les pors, entre la follia i l'equilibri, entre l'opressió i la llibertat, des de dins i des de fora.
Cada conte sembla millor que l'anterior, però estic segura que d'una lectura a l'inrevés la sensació deu ser la mateixa, perquè a mesura que vas llegint vas entrant dins la campana i paulatinament n'absorbeixes la seva atmosfera mig onírica mig real.
"Treballava en teles petites amb una pinzellada suau com una teranyina i un color fet de miratges. Vivia aquí, al fons del mar, però en un fons del mar atapeït d'objectes de naufragis. Els peixos nedaven entre torres d'un sol ull, àncores i les algues que creixien als cascs. Allà hi havia tot el que pogués caure de la bossa d'un drapaire i tot sospirava amb inquietud, enterrat per en Hans en un naufragi d'humors trencats, de fragments perduts de móns irrecuperables...." (inici del conte El viatge de l'Ull)
Molt suggeridor, em sembla, a la cistella...
ResponEliminaUn altre llibre per a tenir en compte. Gràcies, miu.
ResponEliminaHola!
ResponEliminaConeixeu el blog del traductor (Ferran Ràfols) La màquina de fer llibres?
Traduccions de llibres ben interessants!
Imma C.
És ben interessant, Imma, gràcies...
ResponEliminaJo no el coneixia. Ara mateix acabo de fer-hi una ullada i està prou bé. Gràcies per la informació, Imma.
ResponEliminaConfiar en el criteri de miu és fàcil.
ResponEliminaHo fas la primera vegada, i encertes. Encertes també a la quarta. I a la vint-i-cinquena.
Amb la campana de cristall de la Nin, l'Anna va dir que llegir aquests contes és una experiència "in crescendo": et va enganxant, vas entrant en el fràgil món d'una fina pell de cristall sempre tènue, sempre a punt del desastre, sempre tremolosa, sempre en un ai! I que seria igual l'ordre, pensa ella, perquè el creixent i el minvant d'aquesta, dic jo, llunàtica contista són eterns: una lluna que t'atrapa, la veges més o menys blanca. Ella és blanca. Com el fénix.
Són tretze contes com tretze llunes.
Comença amb una forma de viure que es neteja/destrueix perquè ha de venir al poble un rei (només com a excusa) mentre una minyona ha sigut maltractada pel seu príncep i pels agents de l'ordre social, religiós i sanitari.
Acaba també amb el dolor d'un altre naixement.
La foto de la portada és una de la meravelles que pobla el país de l'Anna: el Sena (crec, i/o vull) amb branques de primavera en primer plànol, en gris antic, amb un trosset de pont i edificis senyorialas fistonats d'arbres de riu. I una mosca sobre el verd del títol.
La xica que em va fer posar-me roig en l'autobús i deixar de llegir en públic el seu "Delta de Venus", de la mà de miu m'ha fet adorar aquest bonic ofici de llegir i compartir, de recomanar llibres. De voler que les meues amistats gaudisquen com jo ho he fet. Egoisme es diu: que vibren amb el que jo. I tant.
A mi m'han semblat imprescindibles els tretze contes. La prosa d'Anaïs Nin té més poesia que molts dels poetes que guanyen premis avui. Els temes escollits i tractats en 1948 freguen i re-freguen l'actualitat com ho fan els problemes morals dels partits polítics i les successions bolivarianes, borbòniques i vaticanes avui.
Per triar un, no el millor ni el pitjor, un, jo em quede amb "L'hora del parrac". M'encanta.
Gràcies, Anna.