L'ampla mar dels Sargassos.- Jean Rhys

L'ampla mar dels Sargassos
Jean Rhys
Traducció: Dolors Udina
Edicions 62


El passat agost, a la secció de la cistella d'estiu, us vaig parlar de Jean Rhys a propòsit del recull de contes Los tigres son más hermosos (Anagrama). Ara vull reprendre el nom d'aquesta autora per comentar-vos (i recomanar-vos) la seva gran novel·la: L'ampla mar dels Sargassos (1966).

Jean Rhys (1890 ó 1894-1979) és una escriptora atípica, amb una biografia que marcarà absolutament la seva producció literària. Nascuda al que en aquells temps es coneixia com "les Índies Occidentals", concretament a l'illa de Dominica, era descendent de britànics de tradició esclavista des de feia quatre generacions.

Tot el rerefons polític i social de la convulsa història de les Antilles, juntament amb el paper que l'Imperi Britànic hi va representar, afectà la visió del món que, des de la infantesa, va tenir Jean Rhys, una persona desarrelada que no se sentia plenament acceptada enlloc. Inclús des del punt de vista literari hi ha hagut discrepàncies entre crítics i historiadors de la literatura sobre on incloure una autora amb unes característiques tan peculiars. Alguns la consideren una escriptora colonial, amb el que implica ser una dona blanca que fa literatura "exòtica" emparada per l'Imperi. D'altres creuen que la seva obra es pot analitzar des del punt de vista de la novel·la tradicional anglesa per les seves connexions amb el clàssic de Charlote Brontë Jane Eyre. Majoritàriament, l'etiqueta amb què se l'ha definida és la de "literatura criolla", concienciada amb el nacionalisme antillà i crítica amb els costums i la prepotència esnob britànics. A Rhys se l'ha comparada també amb Joyce, Faulkner i Eliot per la fragmentació psíquica que presenten els seus personatges, així com per les diferents veus narratives que acostuma a emprar. I finalment, hi ha hagut qui l'ha posada a la llista de les escriptores feministes , tot i que també hi ha desacord en aquesta qüestió, especialment, per part de la pròpia Rhys.

L'ampla mar dels Sargassos comença on acaba Jane Eyre. Suposo que si heu llegit la novel·la de Brontë, recordareu aquella primera esposa boja que Rochester, el marit de Jane, manté recluïda i amagada, i que ens és descrita com una antillana desinhibida i de bellesa salvatge, que, després d'enganyar Rochester, es transforma en una mena de bestiola, en una descontrolada força de la natura i, finalment, acaba cremant la casa i suicidant-se, amb el conseqüent happy end per als protagonistes, perfectament decents, morals i british "sense màcula".

Doncs bé, Rhys, cansada de la descripció esbiaixada i tendenciosa d'aquest personatge, així com dels tòpics sobre una zona geogràfica que ella coneixia prou bé, decideix donar una volta de caragol i explicar-nos la vida d'aquesta dona jamaicana, que a Jane Eyre es diu Bertha, i que a L'ampla mar dels Sargassos Rhys rebateja com Antoinette. I és, precisament, en aquesta qüestió dels noms on trobem un dels punts clau de la història. Rochester —personatge a qui mai s'esmenta pel seu nom, com si la narradora busqués alguna mena de revenja contra ell—, en un intent de desposseir la seva dona criolla de qualsevol rastre de personalitat i de vida passada, decideix nomenar-la Bertha i oblidar, així, qualsevol connotació sobre l'origen d'Antoinette. Com us dic, Jean Rhys capgira la història de Charlotte Brontë i focalitza la novel·la en aquest personatge feminí (gairebé epìsòdic a la novel·la de Brontë) tot explicant-nos els motius reals de la seva unió matrimonial amb Rochester i les causes del terrible final que va patir. D'alguna manera, sembla que, passats uns anys, Jean Rhys, la criolla, decideix de plantar cara a Charlotte Brontë, la britànica continental, i li esmena el relat a partir de la reconstrucció d'uns fets que són part important de la gènesi de Jane Eyre.

La novel·la es divideix en tres parts (en això, totes dues obres presenten una simetria) on la veu narrativa és la d'Antoinette, excepte en quasi tot el corpus de la segona part, on és el marit anglès qui narra en primera persona. A la primera part (per mi, la més interessant), coneixem la infantesa del personatge i tot el seu entorn familiar i social, derivat directament de la llei d'Emancipació del 1833, en què s'abolí l'esclavatge. La família d'Antoinette (com la de Rhys) se sent rebutjada no només pels esclaus negres que ara ja són (més o menys) lliures, sinó també per la població britànica blanca acabada d'arribar, que la considera contaminada pels costums jamaicans que ha adquirit i pel tracte proper que ha mantingut amb la societat criolla.

A la novel·la hi trobem un munt de noms francesos (no oblidem que la francesa és una cultura que també va tenir un gran pes en la colonització) i d'expressions en aquest idioma, adaptades als dialectes illencs i barrejades amb nomenclatura d'origen anglès que, de fet, és la llengua original en què fou escrita la novel·la. Cal remarcar, com a tret estilístic important, les descripcions panteistes del paisatge, mirall de l'estat anímic dels personatges i anticip dels fets que succeiran, i que són d'una sensualitat i d'una riquesa de matisos difícils de superar.

També voldria destacar la manera en què Rhys barreja els pensaments dels personatges amb allò que diuen o fan, utilitzant indistintament les cursives i les cometes o, simplement, incorporant aquestes reflexions al discurs, a la manera del monòleg interior. I tot plegat, amanit amb el recurs epistolar, que l'autora incorpora a la novel·la per tal d'oferir-nos una varietat de punts de vista i, alhora, diferents formes d'estils narratius.

El tractament del temps és un altre element que l'autora utilitza amb encert: no només les tres parts de l'obra es corresponen amb moments diferents de l'acció, resaltades pels salts temporals i les elipsis; també els personatges, que expliquen la història en passat, tenen el seu "intríngulis": mentre la protagonista ens fa un relat tancat, des de fora, amb el fatalisme del que ja ha succeït i no es pot canviar, el marit, tot i que també narra en pretèrit, transmet la sensació que allò que explica li està succeint en el present, i, per tant, va descobrint els fets amb la mateixa sensació de sorpresa que el lector.

L'ampla mar dels Sargassos m'ha semblat una novel·la molt recomanable d'una autora poc coneguda a qui caldria reivindicar. Si en teniu ganes i ocasió, llegiu-la. No us decebrà.