dijous, 21 d’octubre de 2010

L'ampla mar dels Sargassos.- Jean Rhys

L'ampla mar dels Sargassos
Jean Rhys
Traducció: Dolors Udina
Edicions 62


El passat agost, a la secció de la cistella d'estiu, us vaig parlar de Jean Rhys a propòsit del recull de contes Los tigres son más hermosos (Anagrama.) Ara vull reprendre el nom d'aquesta autora per comentar-vos (i recomanar-vos) la seva gran novel·la: L'ampla mar dels Sargassos (1966).

Jean Rhys (1890 ó 1894-1979) és una escriptora atípica amb una biografia que marcarà absolutament la seva producció literària: Nascuda al que en aquells temps es coneixia com "les Índies Occidentals", concretament a l'illa de Dominica, era filla de britànics de tradició esclavista des de feia quatre generacions.

Tot el rerefons polític i social que va representar la convulsa història de les Antilles, juntament amb el paper que l'Imperi Britànic hi va representar, afectà la visió del món que, des de la infantesa, va tenir Jean Rhys, una persona desarrelada que no se sentia plenament acceptada enlloc. Inclús des del punt de vista literari hi ha hagut discrepàncies entre crítics i historiadors de la literatura sobre on incloure una autora amb unes característiques tan peculiars: n'hi ha que la consideren una escriptora colonial, amb el que representa ser una dona blanca que fa literatura "exòtica" emparada per l'Imperi; d'altres creuen que la seva obra es pot analitzar des del punt de vista de la novel·la tradicional anglesa per les seves connexions amb el clàssic de Charlote Brontë Jane Eyre; també se l'ha inclòs, quasi majoritàriament, en la categoria de "literatura criolla antillana" concienciada amb el nacionalisme antillà i crítica amb els costums i la prepotència esnob britànics; se l'ha comparat amb Joyce, Faulkner i Eliot pel que fa a la fragmentació psíquica dels personatges, així com a les diferents veus narratives. I finalment, hi ha hagut qui l'ha posat a la llista de les escriptores feministes (tot i que també hi ha desacord en aquesta qüestió, especialment, per part de la pròpia Rhys).

L'ampla mar dels Sargassos comença on acaba Jane Eyre. Suposo que si heu llegit la novel·la de Brontë, recordareu aquella primera esposa boja que Rochester, el marit de Jane, manté recluïda i amagada, i que ens és descrita com una antillana desinhibida i de bellesa salvatge que, després d'enganyar Rochester, es transforma en una mena de bestiola, una força de la natura perillosa que, finalment, acaba cremant la casa i suicidant-se, amb el conseqüent happy end per als protagonistes, perfectament decents, morals i british "sense màcula".

Doncs bé, Rhys, cansada de la descripció esbiaixada i tendenciosa d'aquest personatge, així com dels tòpics sobre una zona geogràfica que ella coneixia prou bé, decideix donar una volta de caragol i explicar-nos la vida d'aquesta dona jamaicana, que a Jane Eyre es diu Bertha i que a L'ampla mar dels Sargassos Rhys rebateja com Antoinette. I precisament en aquest fet trobem un dels punts clau de la història: Rochester (a qui, per cert, en la novel·la no es cita mai pel seu nom, en una mena de revenja per part de l'autora), en un intent de desposseir la seva dona criolla de qualsevol rastre de personalitat i de vida passada, decideix nomenar-la Bertha i oblidar, així, qualsevol connotació sobre l'origen d'Antoinette. Com us dic, Jean Rhys li dóna la volta a la història i capgira totalment els plantejaments que havia fet Charlotte Brontë, focalitzant la novel·la en aquest personatge (que a l'obra de Brontë és gairebé episòdic) i explicant-nos els motius reals de la seva unió matrimonial amb Rochester i les causes del terrible final que va patir. D'alguna manera, sembla que passats uns anys, Jean Rhys, la criolla, decideix de plantar cara a Charlotte Brontë, la britànica continental, i li esmena el relat tot reconstruint uns fets que són part important de la gènesi de Jane Eyre.

La novel·la es divideix en tres parts (en això, totes dues obres presenten una simetria), on la veu narrativa és la d'Antoinette, excepte en quasi tot el corpus de la segona part, on és el marit anglès qui narra en primera persona. A la primera part (per mi, la més interessant), coneixem la infantesa del personatge i tot el seu entorn familiar i social, derivat directament de la llei d'Emancipació del 1833, en què s'abolí l'esclavatge. La família d'Antoinette (com la de Rhys) se sent rebutjada, no només pels esclaus negres que ara ja són (més o menys) lliures, sinó també per la població britànica blanca recent arribada, que la considera contaminada pels costums jamaicans adquirits i pel tracte proper que ha mantingut amb la societat criolla.

A la novel·la hi trobem un munt de noms francesos (també van tenir el seu paper en la colonització) i d'expressions en aquest idioma, adaptades als dialectes illencs, i barrejades amb nomenclatura d'origen anglès (llengua original en què fou escrita la novel·la). Cal remarcar com a tret estilístic important, les descripcions panteistes del paisatge, mirall de l'estat anímic dels personatges i anticip dels fets que succeiran, i que són d'una sensualitat i d'una riquesa de matisos difícils de superar.

També voldria destacar la manera en què Rhys barreja els pensaments dels personatges amb allò que diuen o que fan, utilitzant indistintament les cursives i les cometes o, simplement, incorporant-los al discurs, a la manera del monòleg interior. Tot plegat, amanit amb diverses cartes que l'autora afegeix a la novel·la per tal d'oferir-nos diferents punts de vista i, alhora, diferents formes d'estil narratiu.


El tractament del temps és un altre element que l'autora utilitza amb encert: no només les tres parts de l'obra es corresponen amb moments diferents de l'acció (amb salts temporals i elipsis). També els personatges, que expliquen la història en passat, tenen el seu "intríngulis": mentre la protagonista ens fa un relat tancat, des de fora, amb el fatalisme del que ja ha succeït i no es pot canviar, el marit, tot i que també narra en pretèrit, transmet la sensació que allò que explica li està passant al present i que va descobrint els fets amb la mateixa sensació de sorpresa que té el lector.

L'ampla mar dels Sargassos: una novel·la molt recomanable d'una autora poc coneguda, a qui caldria reivindicar. Si en teniu ganes i ocasió, llegiu-la. No us decebrà.

7 comentaris:

  1. Sicoris, ets un "hacha" i una canya!

    Dilluns que és el dia que tinc temps, m'ho llegeixo amb tranquilitat i atenció que té molt bona pinta!
    I llavors també vull penjar una entrada del llibre de l'atletisme d'en Murakami!!
    (Que em vaig comprar el "Correr" de l'Echenoz, però me'l va veure el meu germà que corre triatlons i tal i se'l va quedar i jo li vaig dir: "Home, dona'm alguna cosa a canvi..." i em va passar el d'en Murakami...

    Bon cap de setmana a totes/tots!!

    ResponElimina
  2. Des de fa temps que aquesta novel·la ha estat fent-me l'ullet per les llibreries. No sabia que estava traduïda al català. Ara, després de les teues referències, indicacions, recomanacions i crítica tan vehements, ja no puc deixar-la córrer, amiga Sícoris. Mercès.

    ResponElimina
  3. Sícoris, quin gust llegir-te ets una mestra!! crec que amb aquesta descripció tots caurem al mar dels Saragassos!

    ResponElimina
  4. Per mi Jean Rhys es un descobriment. Sembla que ha projectat la seva vida a la novel·la. Penso que es mereix la seva lectura, ens vol dir moltes coses.

    ResponElimina
  5. L´ampla del mar dels Sargassos, obra destacada literatura universal del S. XX
    L´escriptora Neus Canyelles retrata a la novel.la L´alè del búfal a l´hivern l´admiració d´una jove escriptora per l´agitada vida de la Jean Rhys (Gwen Rees).
    Ben recomanables les dues novel.les.
    Imma C.

    ResponElimina
  6. Sicoris
    Molt bona entrada!!!

    Podríem dir que la Jean Rhys és de la mateixa familia que la Virginia Woolf?
    Així com molt interiors?

    ResponElimina
  7. No ho havia pensat, però potser sí que hi ha una certa connexió, tot i que J. Rhys va tenir una vida bastant més bohèmia i, segurament, menys tràgica que V. Woolf.

    ResponElimina