EL LLADRE D'ÀNIMES. Charles Baxter.

El lladre d'ànimes

Charles Baxter

La Magrana Ed.

Traduïda per Núria Parés.

216 pàgines

La història d'un noi universitari que manté una relació amb una artista lesbiana, al mateix temps que amb una noia guapissíma que té un amic superdotat i d'esperit demoníac...

Comença com una "novel·la de campus" però després es desvia...

No és la millor novel·la d'en Baxter (no perdre's sobretot: "El festí de l'amor" Premi llibreter d'aquell any i/o "Saul i Patsy"...) però té el millor d'ell (i que el fa imbatible) o sigui quan crea pels protagonistes uns ambients de felicitat perfecte però després els hi posa pals a les rodes...

[A "Saul i Patsy" hi ha, crec, la primera meitat de novel·la millor i maca de tota la història de la literatura universal! Després surt el personatge dolent que espatlla el bon rotllo de la parella protagonista, per exemple....]

En aquesta novel·la també. És com si hi hagués una esquerda en una copa de cristall...

El protagonista és feliç però hi ha un personatge que li roba l'ànima (i la roba i els llibres...) que no queda molt ben explicat; i en certa manera li espatlla (tot i que no s'entén gaire bé) el present al protagonista...

A la segona part, Baxter també li torna a crear un món perfecte al protagonista, però de cop sona el telèfon...

És una novel·la on crec que li faltarien 40 o 50 pàgines per poder travar bé, almenys, les històries i els arguments (i sobretot un final amb més canya...)

És com si aquesta novel·la fos un esbós... Com si l'autor potser hagués necessitat més temps per escriure-la...

Però té aquests moments Baxter (que són els que el fan sobresortir) que valen per tota la novel·la...

Les escenes de la família sopant, per exemple, o quan el pare espera dins el cotxe el seu fill que surti de la piscina... o una escena brutalment divertida quan el noi arriba a casa i enxampa el lladre robant i aquest el renya perquè no té res de valor i al final el noi acaba convidant el lladre a fer un cafè...