Quanta, quanta guerra... - Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda
Quanta, quanta guerra...
Club Editor
Primera edició de 1980 

Feia anys que no llegia una novel·la de la Rodoreda, massa temps, i no vaig poder resistir-me a una recomanació rebuda, diferent a les altres, possiblement la millor em van dir...

Certament Quanta, quanta guerra... és una novel·la molt especial, per començar el protagonista és un noi, Adrià Guinart, que fuig de la presó materna que fa olor de flors, per  anar a la guerra. És una novel·la iniciàtica, el camí del jove per fer-se home, s'enfrontarà a tot tipus de situacions emocionals per sortir del capoll i esdevenir una persona adulta.

La novel·la comença amb un deliciós pròleg de l'autora que ja ens explica el que pretenia i on se li va encendre la guspira de la inspiració, de la pel·lícula "El manuscrit trobat a Saragossa" del polonès  Wojciech Jerzy Has basada en la novel·la homònima de l’escriptor Jan Potocki, on Saragossa no hi apareix per enlloc.

La guerra de la Rodoreda tampoc la veiem, la intuïm, ens la perfila, sabem dels desastres que provoca, ens els ensenya, però no ens porta al front, ens l'evita a nosaltres lectors i al seu "heroi" que aconsegueix esquivar-la, la bèl·lica;  la guerra del dia a dia, per la supervivència, aquesta no, a aquesta s'hi enfronta des de molts angles.

Al llarg del camí, l’Adrià, es troba bones persones, molt bones, però també crueltat i un ampli ventall de les vessants més negatives de la condició humana, pràcticament sempre hi ha alguna dona pel mig, dones que el volen posseir, estimar, explotar o només tenir-ne cura, però només una serà la seva excusa per seguir el camí; Eva, es diu.

Com a tota novel·la iniciàtica l'Adrià hi trobarà els seus guies, que l’acompanyaran i l’ajudaran a créixer, hi trobarà trampes que el faran caure, hi trobarà tresors que l’ensenyaran a valorar la vida. I com a d’altres novel·les de la Rodoreda els lectors hi trobarem miralls que es trenquen, hi trobarem valors, fraternitat, amistat, amor, respecte...

És un llibre especial, carregat de poesia, oníric, delicat malgrat tot, lleuger com el pas d'un noi jove amb un farcell a l'esquena, on la natura, el paisatge, el mar, el riu... hi tenen tanta importància com els personatges. Escrit en primera persona, sembla que ens expliqui a nosaltres lectors, convidats de pedra, el seu periple que el portarà de la innocència a la maduresa.

Malgrat ser una novel·la d'estil i prosa aparentment lleugera, està carregada de pes i rellegir-la deu ser un plaer sucós, anar descobrint o interpretant què pretenia l'autora a cada detall, a cada moment. Carregada de simbologia, m’ha permès desgranar, amb l’ajuda de bons amics,  alguna cosa que duia amagada dins meu i que no sabia anomenar, ara ja ho sé. Per tant, puc concloure, que ha sigut una experiència gratificant, des de la seva recomanació fins a la ressenya.

Molt recomanable, de llegir o rellegir.  

“Mira i admira l’ordre perfecte de les estrelles, el pas del temps amb el seguici de les estacions: les portes de l’estiu, les portes de l’hivern. Mira les onades, escolta la grandesa dels vents que bufen quatre àngels des de les quatre puntes dels cels palpitants. El llamp que tot ho ratlla de foc,  el tro que s’arrossega... Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mel dels pits, les cuixes de color d’aurora, els peus de neu i de nacre... Els llibres que donen saviesa, les postes incendiades des dels meus finestrals, la claror perlada de l’astre de la nit...”

“...Jo estimo una noia que no vol res, que no vol res, que només vol ser d’ella i d’ella. Estima els rius que arrien estrelles, les penja i les despenja, hi enraona, sap de què són fetes. Estima les roques, el foc. No té por de res... “

“...Deia que la gent hauria de morir i quedar a l’acte com aquelles formes que s’han conservat per manca d’aire i que un buf de no res converteix en pols. Morir amb tots els desigs desperts i al mig del carrer  tot passejant per un poble abaltit..”

“...Damunt meu semblava que les estrelles s’anessin enduent la nit...”