Altres Semideus | Anna Gual

Altres Semideus
Anna Gual
LaBreu, març 2019

La poesia de l’Anna és un clam al despertar, a la vida, a la supervivència. És un prec, mirar-nos les arrels que ens lliguen al terra, les que ens lliguen als nostres ancestres. És un crit a mirar-nos els uns als altres, a mirar al cel. A entendre aquesta connexió que neix del nucli de la terra i va pujant, i es converteix en arrels i tubercles,  i en fa molsa o sorra o aigua o saba, i es fa arbre, papallona, mare o núvol, de fet, qualsevol de nosaltres, semideus en potència, i és que la divinitat acabaria sent la comunió de tota aquesta il·lusió i de tot aquest patir, per esdevenir el poema, la vida.

RENEC

Jo no volia un mapa.

Jo volia un matxet per obrir-me pas

a la selva, seguint l'inconscient.

Quan diuen massa tard,

vols dir que potser no exageren?

He trobat un petit ganivet

i crec que podré tallar les plantes

que se'm fiquen als ulls,

les que m'obstrueixen la voluntat,

les que exalten les contradiccions.

Sí,

jo no volia un mapa.

Jo volia un Déu dins de cadascú.

Altres semideus pertany a la trilogia “Arrels trinitat”, és el darrer volum després de Molsa i El tubercle. Després de llegir la trilogia és possible fer-se l’abast de la mirada espiritual de l’Anna Gual,  no cal creure en cap religió per entendre que hi ha alguna cosa que no som capaços d’explicar però que fa que  ens emocionem amb els ceps que broten, les flors que s’obren, amb la mà d’una àvia o amb la d’un nadó. Des d’aquesta mirada la poesia de l’Anna Gual és un conductor entre la terra el cel, entre l’ínfim i l’infinit, entre el dins i l’exterior, que busca deus i semideus darrere les cares dels altres. Que ensenya la potencialitat amagada entre els plecs del conformisme.

CERIMÒNIA CONJUNTA

Els semideus s’amaguen

dins els nostres timpans

perquè no els vegem.

Només si cavem cap al cosmos

podrem percebre

la tremolor que els provoca

la por de ser descoberts.

obre el pòrtic

cap a la veritat estel·lar

i enumera’m

què hi veus.

En la poesia de l’Anna, la condició de dona hi és intrínseca, transversal, la dona com a font de vida, com a mare terra, la dona com a filla, com a neta, dipositària d’una condició, d’un secret, d’una mística. No cal ser mare per entendre que som un claustre, una cripta. En aquest poemari, llegim a l’autora  com a unitat atemporal, ella és ella, ara i sempre, i alhora les seves ancestres i alhora hi som totes,  tota la feminitat humana.  

EL SENDER DEL PRIVILEGI

És el soroll dels animals

El que ens excita.

És el so de les bèsties

Els que ens diu: tira endavant.

Troncs travessats a la matriu

i una esllavissada de tresors

navegant pels ovaris,

recorrent els anells cartilaginosos.

Dins del túnel hi ha la llum

Que vosaltres voldreu emetre,

Dones-llanterna.

Un amic m’explicava la connexió subterrània dels arbres, la seva comunicació, el seu comportament com un tot davant les agressions. Fa poc relacionava aquesta explicació amb la comunicació no explícita entre les persones, o entre els animals, la capacitat d’entendre i percebre que no és a través del llenguatge, ni la mirada, ni l’oïda. La sensació de formar part d’un tot comú, únic i alhora múltiple, fractal i calidoscòpic, pla i multidimensional, la sensació de no saber res i alhora comprendre l’intangible, sense paraules per explicar-ho. L’Anna Gual en canvi sembla que en sigui traductora, ens ho diu, ens ho explica, fa planer el camí,  en forma de paraules, posant en evidència els contraris per mostrar-nos que fan un tot,  a través de l’emoció de cada experiència, de la sorpresa amagada darrera la quotidianitat, de la meravella de la vida. No cal esforçar-se a entendre el què vol dir, només cal entendre el que sent, el què fa sentir, i entendrem que la lectura i l’escriptura són un camí. L’Anna s’interpel·la, ens interpel·la, es fa preguntes, vol que ens fem preguntes, vol que dubtem, vol que llegim. Ella, de fet, ens diu que escriu per no parlar. 

LICOR D’ULLASTRE

La mà

De la meva àvia s’obre igual

Que la mà d’un nadó.

Tant de misteri

Bloqueja tota la maldat que hagi de venir.

SANT’EUSTACHIO

El darrer so que sentiré quan mori

Serà el crit que vaig fer al néixer.

En definitiva, una nova meravella publicada per LaBreu que us recomano amb entusiasme!