Un bestiari, si us plau!

Bestiari de Rochester, s. XIII

Bestiari (o bestiarum vocabulum) és un llibre que recull bèsties (reals o fantàstiques) i monstres explicant la seua simbologia i atributs.

Els primers bestiaris provenen de les històries naturals gregues. La primera obra considerada com a bestiari és el Physiologus. Es tracta d'un antic volum grec, d'autor anònim i data incerta, que es pensa va estar escrit entre els segles II i IV. El Physiologus resumia el coneixement i la saviesa antics sobre animals en les obres d'autors clàssics com la Història dels animals, d'Aristòtil d'Estagira, així com les històries d'Heròdot, la Història Natural de Plini el Vell i d'altres naturalistes.

Brithis library, Harley

És un gènere bàsicament medieval, on es transmetia el coneixement a través de manuscrits il·luminats amb funció didàctica (els animals es relacionaven amb les virtuts i els defectes, seguint la tradició de la faula, o bé exemplificaven les meravelles del món creat per Déu).

En un bestiari, la història natural i les il·lustracions (fetes amb humor i imaginació, potser pintades per plaer però justificades com una eina didàctica) de les bèsties solien anar acompanyades d'una lliçó moral; i en la cristiandat, això reflectia la creença que el món en si era la Paraula de Déu, i que tot ésser viu tenia el seu propi significat especial.

Il·lustració de Domenico Gnoli

El gènere va assolir el seu cim al segle XII, si bé va continuar al Renaixement i com a inspiració els bestiaris perduren a la literatura contemporània. Des d'aleshores els escriptors i els dibuixants i pintors s'han dedicat a perseguir quimeres (Leonardo Da Vinci, Ambroise Paré, Fortunio Liceti, Isidor de Sevilla, Ramon Llull, Toulouse Lautrec, Domenico Gnoli...). Així aquesta gran quantitat d'éssers ja existeixen en l'art (que també és el món) per sempre, ja que no en la biologia: quimeres, harpies, fades, sirenes, tritons, dracs, unicorns, grius, centaures, esfinxs, fènixs, meduses, gnoms, basiliscs, lleons alats o marins, hidres, pegassos, el ca Cèrber, el Golem...

D'El bestiario de Ferrer Lerín

En la nostra època i en el nostre entorn, tenim un bon nombre d'escriptors que s'han acostat a aquest gènere, com ara...

- Bestiario.- Julio Cortázar
- Bestiari.- Pere Quart
- Bestiari.- Josep Carner
- O Diccionario manual de bestias marinas.- Alvaro Cunqueiro
- Bestiari. Quaderns de zoologia.- Joan Fuster
- Bestiario.- Carlos Pujol
- El libro de los seres imaginario.- Jorge Luis Borges
- El bestiario de Ferrer Lerín.- Ferrer Lerín
- Botánica oculta o el falso Paracelso / Monstruari fantàstic / La zoologia fantàstica a Catalunya en la cultura de la Il·lustració / Minuta de monstruos / Les històries naturals.- Joan Perucho

Des de les mirades poètiques de Pere Quart i Carner fins a les criatures metafòriques de Cortázar i l’afany enciclopèdic de Ferrer Lerín i Perucho -amb les respectives faunes apòcrifes-, molts han estat els autors contemporanis que s’han deixat seduir per l’estètica dels bestiaris i per la importància de la figura de l’animal dins la cultura (no oblidem l’antecedent per excel·lència: les representacions murals prehistòriques). Hi ha hagut, fins i tot, qui ha combinat la literatura i l'entomologia. Tal és el cas de Nabókov, estudiós i col·leccionista de papallones: un autèntic expert en lepidòpters i pare de la teoria -confirmada recentment- sobre l'evolució de les Polyommatus blaves.

La imagineria zoològica ha oscil·lat entre la voluntat didàctica, que incloïa en alguns casos una voluntat de domini, i la simbologia de caire religiós, poètic, mitològic, hermètic, etc. Sense deixar de banda la necessitat de crear espectacle morbós al voltant d’allò que no es coneixia o es coneixia per referències llunyanes, i que, per tant, repel·lia i atreia alhora; feia por i, al mateix temps, excitava la curiositat.

De fet, hi ha certes connexions –no sempre reconegudes ni molt menys desitjades- entre la fera i l’inconscient col·lectiu de la humanitat: l’home percebut com una bèstia (Homo homini lupus). Fins al punt que la pròpia humanitat, no poques vegades, ha servit com a exemple il·lustratiu a l’hora de marcar diferències entre el que es considera normal i el que és catalogat com a monstruós. Al monstre, que tantes vegades se l’ha descrit com un híbrid entre bèstia i humà, se li han atribuït característiques animalesques per més que la seva estructura física fos absolutament humana: només cal recordar els personatges de la pel·lícula Freaks, de Tod Browning, o la figura de l’home llop i la del vampir –meitat home, meitat ratpenat-. Per no parlar dels zoos humans que existien per tal de donar a conèixer, i de pas, gaudir-se’n econòmicament, tota classe de malformacions.

Inclús a l’actualitat, trobem casos on la teratologia s’exhibeix amb la mateixa morbositat que als circs antics i a les barraques de fira. Sempre amb la coartada de la ciència i la divulgació, com si es tractés d’imatges en moviment i degudament posades al dia de les làmines de metges i naturalistes del XVI i del XVII com Ambroise Paré i Fortunio Liceti (un exemple actual del que s'ha anomenat com safari humà).

 

Ambroise Paré. Monstres i prodigis, 1573

L’animal s’ha representat de molt diverses maneres i amb diferents motivacions:

a) Dotat de característiques humanes i amb una funció moralitzant, com a les faules d’Esop. Idea que reprendran Iriarte i Samaniego a l’època de la Il·lustració, i que dos segles després tornarem a veure en forma de dibuixos animats de la mà de la factoria Disney (en molts casos, via adaptació de clàssics de la literatura).

b) La bèstia ha reflectit també els pitjors malsons, seguint la tradició de les representacions medievals més terrorífiques (Kafka, Lewis Carroll, Poe, Hitchcock i els seus ocells, el tauró de l'Spielberg...).

c) Ha servit com a mitjà per a explicar de manera metafòrica i més o menys críptica qüestions filosòfiques i metafísiques que remeten sempre a les incògnites que més han preocupat la ment humana (Borges, Perucho, Cortázar).

d) Ha posat de relleu l’homocentrisme i la capacitat de destrucció dels humans. Anaconda, d’Horacio Quiroga, o Moby Dick, de Melville, en serien dos exemples ben clarificadors.

e) Ha plasmat la fascinació humana –no exempta de crueltat- envers aquelles bèsties menys conegudes que la imaginació transformava en llegendàries (El viatge de l’elefant, de Saramago, amb la llarga travessia del paquiderm des de Lisboa fins a Viena, ho exemplifica a la perfecció).

f) Ha estat, aiximateix, el mitjà idoni per a ironitzar sobre qüestions polítiques no tan allunyades de la realitat més immediata (impossible no referir-se a la granja orwelliana, el paradigma de la personificació). Una realitat, per cert, plena de contrastos i paradoxes en què per una banda es defensen com mai els drets dels animals, i per l’altra, se’ls segueix sotmetent en nom de la tradició ancestral i de la necessitat d’alimentar-se i vestir-se... Què seria dels humans i de la nostra relació amb les bèsties sense les contradiccions que tant ens caracteritzen?

La mirada renovada de la postmodernitat sobre aquells antics bestiaris, que mai no han deixat de captivar-nos, està tenyida d’enyor. Ara, però, s’ha tornat també lúdica i irònica, i aquest és exactament el propòsit d’un llibret del 2008, meravellosament il·lustrat per Javier Sáez Castán i titulat: Animalario Universal del Profesor Revillod. 

Animalario universal del profesor Revillod.
Il·lustracions de Javier Sáez Castán

L’estètica d’aquesta joia, “compendio de ciencia rigurosa y edificante diversión”, ens remet als quaderns de notes d’antropòlegs, descobridors i naturalistes del XIX. Com si es tractés d’una manifestació gràfica de l’Oulipo literari, el format és d’allò més curiós i està pensat com un joc: Cada full presenta el gravat d’un animal real amb el nom corresponent. Tots els fulls, però, estan tallats en tres parts, de manera que el lector, combinant les pàgines del llibre, pugui crear aleatòriament diferents tríptics amb bèsties imaginàries i denominacions tan rocambolesques i delicioses com, per exemple, RINOLAGURO (de “rinoceronte”, “celacanto” i “canguro”).

Molt ha avançat la ciència, i moltes són les voltes que han donat la literatura i la mitologia, sempre readaptant-se als nous temps. No obstant, la fascinació per les bèsties i la seva representació es manté intacta. Qui no ha col·leccionat cromos d'animals dels àlbums Maga o Bimbo i no ha al·lucinat amb aquelles imatges de colors vius?...

Com si encara ens trobéssim a l’edat infantil (la del món i la nostra particular), no hem deixat de ser uns individus que observen el que els envolta i imaginen el que no saben. I ho plasmen, ho interpreten i ho reelaboren, tal i com ho va fer el nostre professor Revillod amb aquell bestiari seu, concebut a la manera d’un cadàver exquisit.

Animalario Universal del profesor Revillod. Exemple i contraportada

...i ja que parlem de cadàvers exquisits i som als orfes del senyor Boix, estigueu atents al blog. No us distraieu: pròximament tornarem, i potser no vindrem sols. De moment, feu bondat, continueu llegint com fins ara i aneu amb compte amb les bestioles que us pugueu trobar. Diuen que n'hi ha de molt perilloses!