SA MEU MARE. Pau Riba

Sa meu mare
Pau Riba
Ara llibres ed.
2014
135 pàg.

En Pau Riba, un dels primers i millors cantautors galàctics d'aquest país, ara sorprèn a tothom perquè es descobreix aquí com un cronista delicat dels últims mesos de vida de la seva mare.

Mercè Romeva era la filla de Pau Romeva (un dels fundadors de UDCC, Unió Democràtica Cristiana de Catalunya, i poc després quedaria ja per sempre sense el Cristiana...) La mare va morir pocs dies després del seu neixament.
Durant la seva infància fou casualment model del pintor Sunyer i l'escultor Rebull... Es va casar amb en Jordi, fill del gran poeta Carles Riba i després va ser mare de 9 fills, entre ells en Pau, que amb el temps es convertiria en reconegut cantant, autor d'un dels discs més celebrats de la història de la música catalana, el "Dioptria", que tenia la cançó "Mareta bufona" que en aquell moment era una crítica a l'esperit naïf i rialler de la seva mare...

Però potser perquè el temps i la vida posa les coses al seu lloc, ara en aquest llibret, curt i sincer, Pau Riba redescobreix la mare.
Sota el cel i els aires màgics de Cadaqués, a la casa familiar on la cuida i la vigila de la malaltia, la Mercè és una senyora delicada i divertida, àvia i mare, que li agrada sentir cada dia el tacte de l'aigua a la pell, escoltar el Barça en la veu d'en Puyal i acabar d'apurar la vida mentre es feliç amb els seus.

I el llibre és així, amb un Pau Riba que fa de narrador atent i delicat (i potser per això, aquest és un relat sorprenent alhora que íntim i melàngic perquè sabem que hi haurà un final), ens explica i ensenya aquesta senyora, mitjançant petits actes i records, els matissos que va descobrint de la Mercè, la seva mare (que com la majoria de dones de la seva generació i època, que mirat amb un ulls -que són els d'en Pau- d'avui, sorprèn perquè les veiem com petites herois invisibles i anònimes que van exercir de mares però, sobretot, d'esposes...) que ara vol viure i disfrutar la vida que li queda enmig de l'amor dels fills.

"Aquesta és una de les coses que més em sorprengué i que més em va fer reflexionar a causa dels cangurs. Estava clar que intel·lectualment no ens enteníem: les nostres opcions eren gairebé oposades; els nostres universos d'allò més distants. En conseqüència, no en parlàvem. En realitat, amb prou feines si parlàvem de res, res que no fossin les notícies del dia, les habituals xafarderies, els mitjos comentaris, els ufs i els aiaiais que fèiem durant els partits del Barça (...) Parlàvem poc, però ens respectàvem. I ens enteníem. Sí: en l'essencial... i en silenci..."