Cold Turkey, d'Encarna Castillo: una novel·la sobre la dualitat

Encarna Castillo 

Cold Turkey

Trampoline, 2013 

Cold Turkey era la expresión con la que, sobre todo en el jazz, se definía al estado de abstinencia con el que se intentaba superar alguna adicción.

Cold Turkey, pàg. 125

Podríem dir que Cold Turkey és literatura que parla sobre literatura i no ens equivocaríem. Si afirméssim que és una novel·la sobre el jazz i la cultura popular, continuaria sent cert. La qüestió és que darrere d’evidències com aquestes i d’un estil senzill, lluny d’estridències formals que a vegades només són focs d’artifici, la novel·la d’Encarna Castillo conté moltes altres coses.

La meva impressió mentre la llegia és que és una novel·la sobre la dualitat. Hi ha una dualitat òbvia, que és l’espacial i temporal, la que ens du de Barcelona a Nova York i de finals dels 50 a l’actualitat i que també ens ofereix alguna pinzellada, gens gratuïta, sobre l'efervescència del París de meitat del segle XX, el que havia de conduir a l'eclosió del maig del 68. 

Però també hi trobem les dues cares de la cultura: l’oficial i la subterrània, la literatura “de tapa dura” i la de “las novelas de a duro”. Debbie, la protagonista, és una escriptora de pulp lèsbic que ha de justificar la seva feina alimentícia mentre reivindica la funció social de la cultura popular, tan menyspreada pels puristes i els oficialistes; tots aquells que s’han apropiat del terme “cultura” per tal de guiar la resta de mortals per la senda d’un cànon de correcció que exclou invariablement qualsevol manifestació que s’aparti dels models establerts:

No quiero hacer aquí una apología literaria del pulp [...], pero siempre defenderé que las mujeres surgidas de él han ayudado a otras mujeres tanto o más que El segundo sexo, de Simone de Beauvoir. Esas pequeñas aportaciones escritas en papel barato han ido abriendo un espacio para la libertad, desde las gasolineras y las farmacias –lugares reales de nuestro país donde se encuentra la élite femenina de la calle- a las mujeres que nunca habrían podido llegar por sus propios medios a los cafés parisinos donde tú puedes codearte con la crème intelectual. (pàgs. 179-80).

La música, el principal motor de la novel·la, juga també amb un altre tipus de dualitat, la que ens permet passar del jazz novaiorquès de locals com el Pinky Sky o el Five Spot Café (lloc de reunió d’artistes com Frank O’Hara, Grace Hartigan i Larry Rivers) a la rumba catalana de llocs mítics de la Barcelona dels 50 com el bar Carmona del carrer Parlament o la sala La Macarena, convertida avui en discoteca. I entremig, van desfilant personatges reals i ficticis en una feliç amalgama que inclou, a banda dels personatges de la novel·la, referències a gent tan diversa com John Coltrane, Lola Flores, Chet Baker, Peret i Dora Smith.


Gràcies a la passió per la música i a la necessitat d’obrir nous horitzons, la dualitat cultural i les formes de vida diverses s’acabaran fusionant en un projecte aglutinador: una mena de melting pot que parteix de la peripècia vital d’Ana, una noia del carrer Escudellers, producte de la Barcelona dels perdedors de la guerra civil, i Bernard, un d’aquells mariners de la VI Flota, “hermoso y rubio como la cerveza”, com els que retratava Català Roca i que van fer del Barri Chino i de la Plaça Reial el seu feu. Tot un món de bohèmia que ha anat desapareixent a cop d’intervenció urbanística i de concessions al sector turístic.

Vida, literatura, espectacle, música i cinema... De les estampes dels bistros de Saint-Germain-des-Près, del París de Debord i d'una Sorbona amarada de teories sartrianes -tot plegat viscut de forma vicària a través de cartes-, a la Barcelona del Price i del FotoRamblas, passant pels bars, les editorials i les fredes oficines de Nova York que tant recorden el món de Billy Wilder. Sense oblidar la dèria dels americans dels anys 50 per tot el relacionat amb ovnis i ciència ficció en general, de la que la polèmica retransmissió radiofònica d’Orson Welles el 1938 ja va va deixar constància, i que forma part del moll de l'os de la cultura nordamericana, com palesen les pel·lícules d'Ed Wood i tota la producció pulp que va desencadenar el fenòmen. Inclús el 2001, els germans Coen reprendran el tema de forma tangencial a la magnífica El hombre que nunca estuvo allí. En definitiva, concepcions diferents sobre vida i cultura que provoquen també una certa esquizofrènia personal, una escissió inevitable:

Vivir fuera de tu propio país es como ser dos personas a la vez: una, la nueva, la que creé el mismo día que llegué y que siente las cosas profundamente; la otra, la que llegó desde casa y no ha cambiado, pero que casi no se atreve a salir por estas calles para no molestar a la otra persona que he creado aquí. (Pàg. 183).

En realitat, París i Nova York formen part de l’oposició entre Europa i Amèrica (amb tot el que comporta d’idealització d’allò que no es coneix i es mitifica. El vell i el nou continent comtemplant-se embadalits). Mentrestant, Barcelona queda com un reducte de la misèria del franquisme, una terra de ningú incrustada al bell mig del continent europeu com un microcosmos que poc a poc va veient el món per un forat: primer, amb l’arribada de la VI Flota i després, amb l’allau del turisme de sol i platja. És la dualitat d’una Barcelona que vol i no pot, d’un territori que és visible i invisible alhora. Una Barcelona oficial, com de targeta postal per a mostrar a les visites, contraposada a una ciutat que bull al marge dels grans esdeveniments i viu girada envers ella mateixa tot conformant un univers tan propi com definitori:

Durante los cuatro meses que Tim llevaba en Barcelona, en FotoRamblas había descubierto un efervescente mundo fermentado en lugares como el Barrio Chino y algunas zonas del Paralelo (...). Los variopintos personajes del mundo del espectáculo y del deporte barcelonés que desfilaban por el estudio, fueron para Tim un disparatado aprendizaje de la España más bizarra y genuina. (Pàgs. 116-7).

El Cold Turkey al que s’al·ludeix és una síndrome d’abstinència que casa molt bé amb el concepte de spleen de Baudelaire: hi ha un to melangiós que sura per la novel·la i que, malgrat tot, contrasta amb l’abúlia existencial de Debbie, la nostra escriptora de pulp:

Mi vida como ameba –como me llama una compañera de trabajo- no es una cuestión de modernidad, sino de supervivencia y adaptación al medio (pág. 186).

Així doncs, quan Debbie Sanders publica per fi la seva primera obra “seriosa”, la titularà significativament Aunque nada pase. I aquí de nou retrobem la dualitat com a leit motiv, perquè sota una aparença d’immobilisme filosòfic hi ha tota una realitat subjacent que ens demostra el contrari: gent que es desplaça constantment del seu lloc d’origen, sempre a la recerca de noves realitats que supleixin la que es deixa enrere. Les raons són sempre tan diverses com diverses són les situacions i les persones: hi ha qui busca un racó de món que li resulti estimulant, hi ha qui fuig de persecucions polítiques i hi ha qui s'ha d'escapar com pot de la misèria. Gent que, conscient dels canvis socials o totalment aliena a ells, no deixa de crear, d’associar-se, de relacionar-se, de moure’s. En definitiva, de viure.