Quatre llibres narratius llegits recentment

Karl Ove Knausgard

La muerte del padre. Mi lucha. Tomo I (Min Kamp, I)

Editorial Anagrama

Traducció al castellà de Kirsti Baggethun y Asunción Lorenzo

  

Comentari:

Primer volum d'una autobiografia personal. Knausgard ha escrit sis volums en total, que Anagrama anirà editant a poc a poc. 

En aquest, l'autor narra i reflexiona sobre la complexa relació que va tenir amb el seu pare, durant la vida d'aquest i fins la seva mort.

Un text fred com el gel. Potser amb el temps serà una obra comparable amb “A la recerca del temps perdut”. A Noruega els sis volums de que consta l´obra han suposat una absoluta commoció. Pel meu gust, una lectura un pel pesada però sens dubte, estem davant d´una obra important: literatura confessional, pura y dura.   

Gregor Von Rezzori

Memorias de un antisemita (Memoiren eines antisemiten, 1979)

Editorial Anagrama

Traducció al castellà de Juan Villoro

Comentari:

Aquesta novel·la es una obra mestra absoluta. Von Rezzori es un gegant. Aquí sí que hi trobo l´ombra de Marcel Proust. He estat molt content, immensament feliç, llegint aquest llibre. Un noi romanès de bona família, i ascendència austríaca, a les acaballes del Imperi Austro-hongarès, topa o xoca a cada etapa de la seva vida amb diferents persones d'origen jueu. 
L'antisemitisme del protagonista, a vegades latent o inconscient, altres cops directe o atàvic, provoca que al llarg de la seva vida hagi de reflexionar sobre aquest fet. Com us deia abans, una obra mestra absoluta.

Eduardo Halfon

Monasterio (2014)

Editorial Libros del Asteroide

Comentari: 

El protagonista es un llatinoamericà (guatemalenc), descendent de jueus, que viatja a Israel, acompanyat pel seu germà, per assistir-hi els dos a la boda de la germana: una jueva radical ortodoxa.

El tema del llibre es la identitat i el seu poder constitutiu i alhora dissolutiu de la personalitat. En la meva modesta opinió estem davant d'un relat magistral. El llibre és molt breu però profundament intens. Les darreres deu pàgines sòn impressionants. Una petita joia.

  

Patrick Deville

Peste & Cólera

Editorial Anagrama

Traducció al castellà de José Manuel Fajardo

Comentari:

Biopic d'Alexander Yersin, metge suïs deixeble de Louis Pasteur, i descobridor del bacil de la pesta.

Per a mi el més important es la prosa de Deville, i com la paraula pot narrar i poetitzar al mateix temps. He après moltissim de microbiologia alhora que gaudia d´una lectura excepcional. 
Patrick Deville, al igual que els escriptors francesos coetanis a ell: Patrick Modiano, Pierre Michon, Jean Echenoz o Pascal Quignard, aconsegueix crear una prosa bellísima i profunda, mitjançant la frase curta, directa i musical. Aquesta generació d´escriptors francesos son narradors musicals. La paraula i la frase com a melodia. 

He trobat quatre leitmotivs o quatre “ritornellos” que Patrick Deville construeix en aquesta novel·la “Peste & Cólera”: 

1.- Joseph Meister: La primera persona que Pasteur va curar de la ràbia. Meister apareix sovint al relat, com a símbol d´un nou home (l´home modern medicalitzat i supervivent) i guardador del secret pasteurià, fins el punt de protegir la cripta funerària de Pasteur dels alemanys amb la vida. 

2.- “Toda esa porquería de la política”: Aquesta frase i tot el que comporta es va repetint durant tot el llibre per expressar de quina manera Yersin fuig de tota ideologia política, degut a que la seva revolució només passa per la medicina, la modernitat i el progrés sanitari.

3.- L'enfrontament metodològic entre dues escoles de bacteriòlegs europeus: els Pasteurians francesos i els deixebles alemanys del doctor Koch.
L´autor ho deixa ben clar amb aquesta frase: “Yersin conoce las dos lenguas, las dos culturas –la alemana y la francesa- y sus viejas querellas.”
Com a suís i francès, Yersin és un persona escindida. Aquesta escissió arriba fins a la selva d'Indoxina i L'Índia. Es com si l'autor ens digués que fins i tot la medicina és una arma ideològica. 

4.- El ritornello del colonialisme: De manera a vegades directa i a vegades indirecta, Patrick Deville construeix un poètic relat anticolonialista. Encara que en el fons la cosa acaba sent molt més complexa del que sembla. 
El colonialisme francès serà realment la salvació vital de Yersin –la seva vàlvula d'escapament constant- i gràcies al qual es podrà obrir i desenrotllar com a metge i home capdal de la modernitat. Probablement aquesta fou la cara positiva de tot plegat. Deville no defuig el cantó més fosc de l'abús colonial (la figura de Conrad i el seu Kurtz son presents com a ritornello també constant). Yersin és producte d´una època ja periclitada. Deville reconeixia, en una recent entrevista a Barcelona, que els francesos enyoren molt aquella època d´exotisme i aventura colonial que permetia drenar la metròpolis d´esperits indòmits. 

Una obra mestra.