dijous, 28 d’abril del 2016

Londres Noir (amb pròleg de Charles Dickens)


Londres Noir
El libro negro del crimen
Pròleg de Charles Dickens
Traducció de l'anglès: Raquel Duato
La Felguera Ediciones, 2015



La línia editorial de La Felguera és poc convencional. Com ells mateixos diuen, la seva és una editorial que, bajo la apariencia de una sociedad secreta, se dedica a revelar los mejores secretos de nuestra época. I entre els secrets d'aquesta i d'altres èpoques, hi trobem Londres Noir, una edició il·lustrada i amb una acurada selecció de casos del Newgate Calendar, el butlletí mensual que escrivia el vigilant de la presó londinenca de Newgate per deixar constància dels processos judicials i de les biografies dels assassins, lladres i malfactors en general que poblaven les seves cel·les.

Els cinc volums del 1750 (hi va haver una reedició el 1775) van derivar en un llibre publicat el 1826: The New Calendar, que responia a la necessitat de consignar per escrit i de forma sistemàtica tot allò referent a la crònica negra. En realitat, l'interès morbós per aquestes qüestions ve de lluny. Ja des de l'Edat Mitjana, amb la figura del cec cantador de romanços i l'anomenada literatura de canya i cordill, fets d'aquesta naturalesa es propagaven per pobles i ciutats. Però és a partir del segle XVIII -que no oblidem que és el de la Il·lustració-, quan l'imperatiu de plasmar per escrit aquelles històries de sang i fetge que tant esbalaïen i fascinaven la població, pren embranzida.


No es pot negar un cert afany malsà en aquest delir-se per conèixer els detalls de crims, armes, escenes i criminals. És la naturalesa humana que, al mateix temps, revesteix aquest morbo que li és innat amb vestidura de pretext moral. L'excusa per posar a l'abast de tothom les cròniques de Newgate era preservar el bé comú i, sobretot, advertir el públic de les conseqüències que reportava l'elecció del mal camí. La lectura era obligada, inclús per als infants, i pràcticament no hi havia llar anglesa que no tingués un exemplar de The New Calendar. De fet, aquestes cròniques van inaugurar la tradició literària de la novel·la negra i detectivesca. S'ha parlat fins i tot d'un corrent literari "Newgate" on el crim i el món de l'hampa eren els protagonistes absoluts. Les cròniques de Newgate van influir també en autors com Daniel Defoe i Thomas de Quincey, que al seu assaig L'assassinat entès com una de les Belles Arts, proposava:

El asesinato, por ejemplo, puede tomarse por su lado moral (como suele hacerse en el púlpito y en el Old Bayley) y, lo confieso, ése es su lado malo, o bien cabe tratarlo estéticamente -como dicen los alemanes-,  o sea con el buen gusto.
[Pàgina 17 de l'edició en castellà d'Alianza Editorial, 1985].
 I en la mateixa línia, Chesterton, posteriorment, afirmava a El arte del asesinato (once relatos de crimen e investigación): El criminal es el artista creativo; el detective, sólo el crítico.

Charles Dickens no només va ser un altre dels escriptors atrets per l'influx de les cròniques de Newgate, sinó que, a més, en fou el prologuista. El pròleg de Dickens, inèdit fins ara, descriu les interioritats de la presó i com hi malvivien, amuntegats i desesperançats, els reclusos que l'habitaven:
Todos tenían algo en común, a todos se les veía desocupados y apáticos. Cuando se alejaban del fuego, era para pasearse de mal humor, para acercarse a la ventana o apoyarse en la pared balanceando su cuerpo de un lado a otro con la mirada ausente. A excepción de dos o tres casos en los que un hombre leía un viejo periódico, así fue en todos los pabellones a los que entramos.
Londres Noir, la recopilació que ha fet La Felguera, és una curiositat per al lector actual, que pot submergir-se en l'ambient d'aquell Londres de finals del XVIII i principis del XIX sense haver de sentir el pes moralitzant que s'imposava en aquella època. La ingenuïtat en la manera de narrar no  resta realisme a les atrocitats dels caníbals, pirates, bruixes, conspiradors, lladres de cadàvers i piròmans que pul·lulen per les seves pàgines.

I com a cirereta d'aquest pastís macabre, un epíleg on es reivindica la guillotina escocesa: la Maiden, l'instrument utilitzat per executar els nobles anglesos. Malgrat que la Maiden va ser la precursora de la guillotina dels revolucionaris francesos, és aquesta última la que finalment ha obtingut el dubtós honor de passar a la història en detriment de l'aparell original.

4 comentaris:

  1. Doncs jo, com que tinc aquesta malaltia, aquest interés morbós del que parles en la teua estupenda ressenya, me l'apunte ja!

    ResponElimina
  2. ostres quina ressenya Sícoris... brutal! "humor" britànic del bo, caldrà seguir de prop aquesta editorial

    jo me la guardo per quan retorni la meva època de "negra i criminal"...

    m'has fet pensar en els capitols del Pickwick a la presó.

    ResponElimina
  3. Només per l'autor del pròleg, ja em ve de gust llegir-lo. Gràcies, Síc!

    ResponElimina