dimecres, 27 d’abril del 2016

Dos taüts negres i dos de blancs | Pep Coll


Dos taüts negres i dos de blancs
Pep Coll
Proa, la butxaca




"Sucarrats de Sallent, escolteu-me. Han assassinat el Bep del Vinyes. El botxí de les bardisses, dels matolls, el pagès que convertia els erms en terres de conreu. L'home que estimava la terra més del que es pot estimar una dona. Han assassinat una família sencera del vostre poble."

Aquesta novel·la és la reconstrucció d'un cas real d'assassinat d'una família sencera, pare, mare i dues filles (14 i 10 anys), masovers de Carreu (Pallars Jussà), que es va produir el 1943.

És tracta d'una novel·la de no ficció, fets i records reals i biogràfics i els pocs testimonis escrits que en queden, tot novel·lat i contat a través de les "biografies" de 19 personatges reals que, d'una manera més o menys directa, van viure aquella atrocitat.
L'autor explica al principi que només ha canviat els noms dels assassins i d'algun personatge (com el jutge), i al final que poca cosa de la realitat ha ficcionat.
Tot comença amb les reflexions de l'autor que explica com va viure tot allò que es deia en veu baixa i la por i el dolor que la matança van deixar en tota la comarca.
Narració dels fets des la Guerra Civil passant per tota la postguerra i el franquisme.

Les "biografies" van, a poc a poc, revelant els fets, els motius, els odis, la feblesa moral, el conservadurisme, unes formes socials corruptes, la resignació amb que s'acaren els fets, el mal... de mica en mica, però sense crear suspens artificiós com en una novel·la policiaca. A mesura que avança la narració anirem coneixent-ne els detalls, i fins a les últimes pàgines no sabrem ben bé què hi va passar.

Per a mi, allò més terrible d'aquesta, i d'altres històries rurals i d'ambients tancats, és que tothom coneix i sap qui són els assassins, conviuen amb ells, i ningú no en diu res, i aquella i d'altres terribles matances queden totalment impunes.

(Un aspecte que m'ha agradat molt és el retrat del món rural, de les descripcions antropològiques i paisatgístiques, tot dit amb un llenguatge local exquisit i ric.)

3 comentaris:

  1. Gràcies, Imma C., per la recomanació d'aquest llibre. He estat uns dies sense poder deixar-lo, llegint, mirant mapes, recordant el meu pas per allí en un viatge, investigant a internet... gaudint.
    Un enorme exercici d'investigació, escriptura i amor per la terra, la gent i la seua parla.

    ResponElimina
  2. El Pep Coll és, com si diguéssim, la veu del Pirineu lleidatà. M'agrada molt perquè recull fets, formes de parlar i maneres de viure que estan gairebé en vies d'extinció. Aquesta encara no l'he llegida, però per tot el que n'expliques, pinta d'allò més bé.

    ResponElimina
  3. gràcies elPac, fa dies que el tinc al pensament... molt bona ressenya!

    i com que estic enamorada del Pallars, acabarà caient segur!

    ResponElimina