EL REY PÁLIDO. David Foster Wallace

El rey pálido
David Foster Wallace
Mondadori Ed.
543 pàgines
(Trad. de Javier Calvo)

Em passaria hores parlant de David Foster Wallace, però intentaré no fer-ho aquí.
És un autor realment incomparable. No crec que n'hi hagi cap que se li asembli. (M'agrada pensar que de la mateixa classe que Borges o Vila-Matas...)
És literàriament dens, com si no pogués sintetitzar; superdotat conceptualment i moltes vegades explicant tres o quatre coses a la vegada, per això les seves novel·les sempre tenen tantes pàgines ("La broma infinita" 1100...); no necessita fer la presentació-nus-desenllaç: de cop i ets, quan vol acaba. L'ús brutal que fa de les notes a peu de pàgina, a vegades posant notes a dins de les notes a peus de pàgina, etcètera...

David Foster Wallace es va suïcidar fa 3 o 4 anys... La llegenda diu que perquè no va poder abarcar tota la grandiositat de l'idea que volia per aquesta novel·la "pòstuma" que ara es presenta...
Es comenta que la idea era "el tedi", l'avorriment. Crear un artefacte literari al voltant d'aquest tema.
De fet, la novel·la gira al voltant d'una oficina local de l'Agència Tributària a l'Amèrica profunda, a principis dels 80. Quan encara no hi havia ordinadors i els millons de declaracions dels contribuents americans s'havien de revisar a mà una per una...
Es parla molt de la rutina del treball, de l'acte del treball...
Però veus com va obrint, com sempre en ell, altre lnias argumentals. Com a partir de la idea inicial, s'expandeix...

Lamentablement, la seva mort va impedir el final d'aquest relat. Ens arriba, aquest, "editat" pel seu editor dels escrits que ell va deixar, i per tant no sabrem mai com hagués estat realment aquesta novel·la d'haver-la presentat DFW.
En tot cas, l'estil fragmentat d'aquest autor permet que no es noti el grau d'inacabat que tenia aquesta novel·la. Però quan veus, per exemple el monòleg de més de 100 pàgines seguides que té un dels personatges o la conversa (una trentena de pàgines) entre dos treballadors de la oficina al bar un divendres a la tarda veus que és David Foster Wallace pur...

És una mala comparació, però per dir-ho d'una manera, a mi DFW em fa pensar amb en Pepe Rubianes quan feia allò que anava parlant i parlant, es liava, seguia parlant però al final lligava les 2 o 3 històries amb un final memorable...

És una novel·la complexa, no és fàcil de llegir, però apasionant i fascinant.
(Potser no és la millor novel·la per començar a llegir a DFW, en aquest cas recomanaria, potser, el recull d'històries "La niña del pelo raro", o el conjunt d'articles "Hablemos de langostas"...)