dimecres, 2 de maig de 2012

Hijos sin hijos.- Enrique Vila-Matas

Hijos sin hijos
Enrique Vila-Matas
DeBolsillo. Barcelona, 2012


Un conjunt de relats publicat el 1993 i reeditat enguany, que val la pena de llegir (o de revisar) perquè és una dosi de Vila-Matas en estat pur. Es tracta d’una novel·la fragmentada en relats que formen una unitat basada en conflictes paterno-filials, traumes i identitats disgregades.  Totes les experiències estan acotades per llocs i anys concrets, amb la intenció sincrònica d'emmarcar unes quantes vides anònimes dins la història, tot just esbossada.

Com a nota introductòria i amb el títol Natación hi ha una cita del Diari de Kafka, el fill sense fills per excel·lència i leit-motiv d’aquesta obra angoixant i innovadora: “Alemania ha declarado la guerra a Rusia. Por la tarde, fui a nadar”.

Tota una declaració d’intencions molt propera a l’actitud d’uns personatges desempellegats de la Història en majúscules, preocupats només de les seves tristeses. El narrador del primer relat (Los de abajo), que torna a protagonitzar el sisè (Azorín de la selva), és una claríssima referència al personatge kafkià del conte Once hijos i una antítesi del propi Vila-Matas. Irònicament, aquest és l’únic de tota la sèrie d’essers que pul·lulen per l’inquietant univers de Padres sin hijos que és pare, ni més ni menys que d’onze fills. Diríem doncs, que només li faltaria plantar un arbre perquè, a més de la paternitat biològica, també ha complert amb la literària gràcies a la seva Breve y heterodoxa Historia de España de los últimos 41 años, obra que aglutina les vides i peripècies d’uns personatges –els mateixos de Vila-Matas qui, a la manera d’Unamuno i Pirandello, també l’engloba a ell, el fil conductor, com un personatge més - dels quals afirma : “Todos estos seres han invadido mi libro y han añadido mayores preocupaciones a las que ya de por sí tengo como padre de familia numerosa. Entre todos componen una antología de ciudadanos anónimos, fantasmas ambulantes, pobres personas y genios de la natación” (pàgina 13).

Tots els relats estan narrats en primera persona, excepte dos, que trenquen -de manera pretesament artificial però perfectament mesurada- amb l’estructura unitària del llibre: El vampiro enamorado, història de pedofília i bogeria, i Un alma desocupada, on –herència òbvia del Surrealisme- la tercera persona presenta la veu i la limitada perspectiva del mosquiter d’un llit.

Trobem una extensa galeria d’ànimes que segueixen vivint en la infantesa i que suporten la maduresa “como buenamente puedo” (pàg. 11). Gent frustrada, gent a la recerca de veritats absolutes i totalment convençuda de la inutilitat de la vida. Persones que expressen la seva decepció amb un passat instal·lat dins el present: “Quiero que mi infancia vuelva a ser lo que siempre fue: una escuela entre brumas y nieves y un largo aburrimiento prácticamente ya olvidado…” (Pàg. 106). Tipus amb pulsions necròfiles, amb problemes ontològics i identitaris (“Somos demasiado parecidos a nosotros mismos”. Pàg. 135). Pares que en realitat no ho són i fills que només ho són perquè “tal vez soy demasiado rígido en mi férrea y heroica asunción de la soledad y eso provoca que de vez en cuando necesite desfogarme y ser padre por un rato” (pàg. 195). Personatges que, malgrat no dir-se Gregor ni viure a Praga, s’autodefineixen com a coleòpters. Afirmacions taxatives de caire filosòfic que reflecteixen l’essència del llibre: “Me gusta esa gran verdad que dicen las mentiras” (pàg. 129). Assassins incestuosos fascinats per la Praga kafkiana, criatures diabòlicament dantesques i altres criatures, aquestes de barri, a qui la mort de Kennedy deixa tan indiferents com a Kafka els esdeveniments de la Primera Guerra Mundial.

Imprescindible!

5 comentaris:

  1. Benvolguda Sícoris: jo també sóc d'intercalar autors, i a més tinc la tauleta de nit pleneta, però encomanes lecturina a dojo, perversa amiga, ...

    ResponElimina
  2. Molt útil la ressenya!. Me la reservo per llegir-la amb més calma quan tingui el llibre. Està disponible a la meva biblioteca.
    Després d'uns dies amb pomes i pomers, avui he iniciat un viatge a la Patagonia seguint la guia del nostre amic elPac. Quan torni, ja us contaré, tinc una cita amb el Sr. Enrique Vila-Matas i la meva amiga Sícoris. Estic encuriosida amb tot això dels fills sense fills.....

    ResponElimina
  3. Agradable surrealisme que tant necessitem, com si el surrealisme hagués deixat de ser-ho per a convertir-se en la realitat més crúa i subtil. M'encanta aquesta crítica, aquesta barreja meravellosa de Kafka Azorín fills sense fills pares amb fills com si no ho fossin... M'encanta! M'has forçat a llegir sense parar i provocar-me el ferme propòsit de llegir aquests relats vilamatians kafkians... I fins i tot, d'apuntar-me a natació
    Molt bé, Sícoris, gràcies!

    ResponElimina
  4. Icr: La perversitat s'extén pel bloc com una taca d'oli. Amb totes les meravelles que recomaneu sempre (i tu ets especialment reincident), em trobo esmaperduda i no sé per on començar a llegir. Tot em sembla boníssim, però estic desbordada...

    Isabel: Ja ens diràs com ha anat la teva estada per la Patagònia (és un altre viatge que també vull fer; no sé quan, però el faré. I la culpa, com tantes altres vegades, d'elPac!) A veure què et semblaran els relats del Vila-Matas; jo els he trobat increïbles.

    Eva: Diuen que a la varietat s'hi troba el gust, i veig que a tu t'agrada el "bariburrillo" tant com a mi. M'agradaria que ens visitessis més sovint i ens parlessis de les teves lectures. Mentre t'ho penses, no deixis d'assistir a classes de natació. Sembla que en els temps que corren, i si volem preservar la nostra salut mental, s'acabarà imposant com l'activitat de moda.

    Gràcies!

    ResponElimina
  5. Sícoris,:
    Els relats de "Hijos sin hijos" son increïbles, originals, imaginatius. Esperava que parlessin de la paternitat/maternitat, però no.
    Bon llibre, recomanable, he gaudit molt.

    Us adjunto la pàgina del bloc d'en Vila-Matas, on hi ha un fragment del "Libro de conversaciones con André Gabastou" , parlant del seu llibre.

    http://www.enriquevilamatas.com/obra/l_hijossinhijos.html


    Una abraçada.

    ResponElimina