El tiempo es un canalla.- Jennifer Egan

Jennifer Egan
El tiempo es un canalla
Traducció de l'anglès de Carles Andreu
editorial minúscula (Tour de force, 1), 2011


Primeres planes
http://www.editorialminuscula.com/pdf/01_tf.pdf

editorial minúscula va inaugurar l'any passat la seva col·lecció "Tour de force" (segueixen sent uns llibres deliciosos, encara que la grandària ja no justifica el nom de l'editorial) amb aquesta novel·la, que li va fer guanyar a la seva autora el premi Pulitzer 2011.

La història es desenvolupa entre els anys 70 del segle XX i els anys 20 del segle XXI.
Música i drogues que no es veuen gairebé, però les saps.
Les de llavors, per les pel·lícules sobretot (no anem ara a confessar edats ni "escarceos" temeraris). Les noves, perquè les veiem venir.
Vides que no són gens estranyes, en general: joves que es converteixen en productors musicals d'èxit, actrius violades i oblidades que ressorgeixen després d'aventures amb dictadors famosos, publicistes com a muntanyes russes que pugen molt alt i baixen també molt, fills que avancen els pares en autopistes vitals dislocades en dependència de noves drogues com la comunicació (que no la interrelació)...
Fins aquí, res de nou, encara que molt ben contat.

"Alice graba todos los ensayos y prepara una cinta con lo mejor; entonces Bennie y Scotty van por los clubes intentando convencer a los jefes de que contraten a los Flaming dildos para un concierto. Nuestra gran esperanza es el Mab, naturalmente: los Mabuhay gardens, en Broadway, donde tocan todas las bandas de punk. Scotty espera en la furgoneta mientras Bennie negocia con los capullos de los clubes. Debemos tener cuidado con Scotty. En quinto, cuando su madre se marchó por primera vez, se pasó todo el día sentado en su jardín, mirando el sol. Se negó a ir al colegio o a entrar en casa. Su padre se sentó con él e intentó cubrirle los ojos, y después del colegio Jocelyn y yo fuimos y también nos sentamos junto a él, en el césped. Ahora Scotty al mirar siempre ve unas manchas grises. Él dice que le gustan; bueno, en realidad lo que dice es: "Yo considero que me realzan la vista." Los demás creemos que le recuerdan a su madre.

M'ha agradat molt del llibre:

- la forma d'entrellaçar les històries dels diferents personatges,
- la gosadia de predir un futur marcat per una comunicació exagerada que no desenvolupa realment la trobada interpersonal (d'altra banda res inesperat dins de la lògica dels nostres dies)...
- el capítol escrit en dispositives, una novel·leta en powerpoint (fins i tot t'obliga a llegir-ho amb el llibre girat 90 graus)...