dissabte, 26 de maig de 2012

Una història avorrida.- Anton Pàvlovitx Txékhov







Anton Pàvlovitx Txékhov
Una història avorrida. Dels apunts d'un home gran
Traducció del rus d'Àngels Llòria
editorial minúscula (Microclimes, 4), 2010


A la contraportada:
Una història avorrida recull les notes d’un dels personatges més entranyables de Txékhov: el vell professor de medicina i reconegut científic Nikolai Stepànovitx, que, víctima de l’insomni, ja no és capaç de copsar el sentit de la seva vida. Tot i que si mira enrere la veu «com una bella composició realitzada amb talent», no pot evitar que una malenconia silenciosa i gairebé imperceptible s’apropiï dels seus últims dies i el faci dubtar de la seva visió del món. Relat d’humor subtil en què el distanciament irònic i el dramatisme íntim s’imposen sobre qualsevol possibilitat de rebel·lió, aquest conte del 1889, que inicia l’etapa de maduresa de l’autor, és un mirall de l’univers txekhovià i de l’època. En paraules de Thomas Mann, «Una història avorrida, per mi la més preada d’entre les creacions de Txékhov, és una obra extraordinària i fascinant que, per la seva peculiar calma i tristesa, no té parangó en tota la literatura.»


Un apunt històric: va ser recomant (al seu estil: encomana "lecturina" i entusiasme) per Xavier Antich, a L'hora del lector (ho fa des del minut 49:00 del video) del 03/12/2010:
http://www.tv3.cat/videos/3248950/Ana-Maria-Matute-i-Eduardo-Mendoza


Aquesta entrada, a l'estil de l'amic Eduard F., amb sincer afecte:

[...]
A un noiet jove, que acaba d'arribar de províncies i que s'imagina que el temple de la ciència és veritablement un temple, aquesta portalada no li pot provocar una impressió saludable. De fet, en la història del pessimisme rus l'aspecte decadent dels edificis universitaris, els passadissos tenebrosos, el sutge de les parets, la falta de llum, l'aspecte deixat dels graons, els penjadors i els bancs ocupen un dels primers llocs entre el seguit de causes que hi predisposen. (p. 16)
[...]
Si us cal saber quin any algú va defensar la tesi, quan va començar a treballar, quan es va retirar o quan es va morir, aleshores demaneu-ho a la portentosa memòria d'aquest soldat i no només us en dirà l'any, el mes i el dia, sinó que també us explicarà els detalls que van envoltar un o un esdeveniment altre. Només qui estima és capaç de recorar així. (p. 18)
[...]
Un altre dels meus enemics és en mi mateix. Es tracta d'una varietat infinita de formes, fenòmens i lleis i d'una gran quantitat de pensaments propis i aliens que en depenen. En tot moment he de tenir l'habilitat de saber extreure d'aquesta enorme quantitat de material el més important i necessari, fer-ho al mateix ritme trepidant del discurs i ajustar els meus pensaments a una forma que resulti assequible a l'hidra i en desperti l'interès. (p. 24)
[...]
Mai he gaudit tant amb cap esport, joc o entreteniment com he gaudit fent classes. Només a les classes he pogut lliurar-me totalment a la passió i entendre que la inspiració no és només un invent dels poetes, sinó que existeix en realitat. I penso: Hèrcules mai no va sentir el dolç defalliment que jo experimentava després de cada classe ni després de la més sensacional de les seves proeses. (p. 25)
[...]
M'he tornat desmesuradament secer, exigent, irascible, poc amable i desconfiat. Fins i tot el que abans em donava peu a fer encara un joc de paraules més i a riure sense malícia, ara em provoca un sentiment llastimós. M'ha canviat fins i tot la lògica: abans tan sols menypreava els diners; ara, en canvi, detesto els rics més que els diners, com si fossin culpables; abans odiava la violència i l'arbitrarietat, ara odio la gent que utilitza la violència, com si fossin ells els únics culpables i no tots plegats, que ens sabem educar els uns als altres. (p. 61)
[...]
Mentre dura el solitari ens dediquem a resoldre diferents qüestions, sobretot les d'ordre superior, i val a dir que el que en surt més mal parat és allò que estimem més: la ciència. (p. 69)
[...]
En Mikhaïl Fiódorovitx maldiu, la Kàtia l'escolta, i cap dels dos no s'adona a quin profund abisme els arrossega lentament aquest entreteniment seu, a priomera vista innocent, que consisteix a reprovar els altres. No noten com, de forma gradual, una simple conversa es va transformant en burla i escarni, ni com tots dos comencen a permetre's fins i tot el recurs de la calúmnia. (p.73)
[...]

3 comentaris:

  1. Moltes gràcies amic icr,
    Sembla un llibre meravellós.

    Gràcies per la recomanació.

    Una abraçada a tots i a totes

    Eduard F.

    ResponElimina
  2. Una proposta força interessant, icr. Ja no recordava (fins que l'he vista) la recomanació de l'Antich. Quina nostàlgia, tornar a veure LHDL! Mai no entendré per quins motius van treure l'únic programa que parlava de literatura i valia la pena. Sort que aquí estem nosaltres, a la nostra petita illa dins la blogosfera, per a pal·liar l'absència. En qualsevol cas, sempre ens quedarà Txèkhov...

    ResponElimina
  3. Gràcies icr, jo també els trobo a faltar cada dia més!

    ResponElimina