dilluns, 7 de maig de 2012

Paseos con mi madre.- Javier Pérez Andújar

Paseos con mi madre
Javier Pérez Andújar
Tusquets. Colección Andanzas, 2011


Em declaro fan de la literatura de Javier Pérez Andújar. Admiro el seu domini del llenguatge, la riquesa del lèxic que utilitza i la manera com combina la reflexió poètica i la sornegueria. Les tres obres que Tusquets li ha publicat (Los príncipes valientes, Todo lo que se llevó el diablo i aquesta Paseos con mi madre) tenen un idèntic to, entre reivindicatiu i melangiós. No seria capaç de triar-ne una per damunt de les altres perquè totes tres m’han semblat molt bones. 

El que sí crec és que aquest darrer llibre té una forta connexió amb el primer, Los príncipes valientes, del qual reprèn el tema de la identificació amb un barri dels afores de Barcelona (amb tots els barris dels afores de totes les ciutats del món, en realitat), amb una manera de viure i de veure i amb una gran passió per la llengua i per la literatura, elements tots ells que també podem trobar a Todo lo que se llevó el diablo, novel·la que, almenys en aparença, no és autobiogràfica en el sentit estricte (en vaig parlar en un post publicat a aquest bloc el 27 de juny del 2011).

Paseos con mi madre no és ben bé una novel·la, sinó una mena d’autobiografia on el narrador –un tal Javier Pérez Andújar- aprofita les passejades amb sa mare per la riba del riu Besòs per afermar la seva identitat de fill d’emigrants que, no obstant, quan torna al barri d’infantesa i joventut no l’acaba de reconèixer perquè no és el mateix lloc dels seus records. Malgrat tot però, continua emmirallant-se en ell perquè la memòria personal no deixa de ser una representació dels propis origens (una mica a la manera de Marsé, que també parteix d’un món íntim i particular per acabar remetent-nos a allò més universal).

Com si es tractés d’aquell riu de què parlava el filòsof Heràclit on un no s’hi pot banyar dues vegades perquè ja no és exactament el mateix riu (res resta igual perquè tot flueix), els vells edificis del barri els ocupen ara altres emigrants, algun antic company de joventut ha esdevingut un espectre destruït i el paisatge urbà ha canviat, tot i que l'esperit de barri obrer al que la Barcelona més opulenta dóna irremeiablement l'esquena es manté intacte. Però el que indiscutiblement el segueix unint amb el passat és el cordó umbilical que el connecta amb la figura materna: el lligam més fort amb els ancestres, el desarrelament, les experiències viscudes i explicades mil vegades i, en definitiva, amb l’essència d’un mateix.

Però el millor que puc fer és passar-li la paraula a Pérez Andújar perquè sigui ell qui, amb la seva pròpia veu i la sensibilitat que el caracteritza, us aproximi a aquesta realitat personal, social i generacional:

“Creceré a la orilla del río viendo de lejos Barcelona, que es una ciudad sin río. Pudiendo ser dueña de dos ríos, Barcelona no tiene ninguno porque no ha sido capaz de llegar ni al río Llobregat ni al río Besòs. Ha preferido el terciopelo del Liceu al terciopelo de las ortigas que hay en los solares, en los descampados, en los caminos que llevan a las fábricas. Barcelona suspira y dice que vive de espaldas al mar como quien se da cuenta de que se ha dejado el paraguas en el bar del ateneo, pero que tampoco le hace falta. La ciudad no vive de espaldas al mar, vive de espaldas a la gente y a sus vecinos porque no siente nada por ellos. Cuando Barcelona visita a sus vecinos es para plantarles una incineradora de basuras. Barcelona tiene el Mare Nostrum a sus pies y levanta un Maremagnum para taparlo. No le hace falta mirar el Mediterráneo porque esa tarea la ha externalizado, ya se encarga de ello la estatua de Colón subido a su columna como Simón Estilita.” (Pàg. 43).

“Leeré el romancero y el Siglo de Oro, y escucharé a los gitanos, a los viejos, a los quinquis, que hablan con palabras de Quevedo, para poder explicarme con frases afinadas en la música del idioma; para tener el ritmo de los alejandrinos primitivos, de los endecasílabos del soneto, de los octosílabos del romance. Voy a querer entregarles a mis amigos en cada conversación una voz arrancada del tesoro de la lengua popular, pagarles en el intercambio de pareceres con palabras de oro viejo”. (Pàg. 106).

“Buscaré en el nombre de las calles una explicación o una justificación de todo lo que ha pasado. Sin embargo el mundo es como es y las palabras no le importan. Las palabras crean realidad pero esta no les pertenece igual que el obrero crea riqueza sin formar parte de ella. El lenguaje es la clase obrera de la realidad, es la mano de obra que la construye. A cada palabra que se dice o que se escribe, la realidad le debe una cuota de plusvalía.” (Pàg. 149).
“Qué lejos, hoy, el cielo del río. Se va abriendo un vacío entre nosotros y el paisaje. Nada de lo que vemos es nuestro. Voy a querer tapar todo ese hueco con palabras. He crecido escuchando en los días de lluvia, o de mucha humedad, el chisporroteo de las torres que había antes a la orilla del Besòs. Pero cuando se celebró el Fòrum de les Cultures, las quitaron para hacer el parque fluvial. Me pasaré horas en la barandilla, mirando cómo las desmantelan. Primero cortaban los cables de alta tensión, igual que Dalila le cortó a Sansón el cabello, y así dejaban las torres peladas y sin fuerzas.” (Pàg. 175).

3 comentaris:

  1. És un plaer, amiga, llegir les teues ressenyes. Encomanes llegir-los tots. Mercès.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Sic (sic), ja el tenia apuntat, però diu el "prestatger" que a poc a poc ...

    ResponElimina
  3. Sícorís totalment d'acord amb l'elPac ! Lecturina a tope.....

    ResponElimina