dijous, 8 de març del 2012

Refráns de la llengua catalana.- Ramón Font

REFRÁNS  DE LA  LLENGUA CATALANA
Aplegats, anotats y comentats per Don Ramón Font 
Estampa de  fills de Jaume Jepús. 1900


Aquest llibret tan curiós i divertit és una edició facsímil de la recopilació original del 1900. I és també el regal de l’amic elPac per allò del Concurset de ca nostra .

És interessant perquè, a més de la gràcia sentenciosa i contundent dels refranys, queda palès com era la societat de fa més d’un segle i com ha canviat la mentalitat (tot i que en allò essencial seguim pràcticament igual). Moltes de les sentències aplegades, avui es considerarien políticament incorrectes, però cal dir que conserven la força expressiva, la mirada fresca, directa i sarcàstica -a voltes cruel- d’una societat encara força arrelada al món rural tradicional i molt lligada al catolicisme imperant. El que s'anomena cultura popular.

S’han respectat la grafia i el lèxic pre Pompeu Fabra, cosa que encara li dóna més valor històric i lingüístic, a banda de l'antropològic.
Una delícia!

Us deixo unes quantes perles:

-         Diners y bojería, no’s poden amagar.
-         Avesát á no menjar, se morí l’ase.
-         Hi ha ulls que s’enamoran de lleganyes.
-         Valen més molts pochs, que pochs molts.
-         Los vells tots se moren, pró de jove no’n queda cap.
-         Músich pagat, no fa bon só.
-         Ni tan hermosa que mate, ni tan lletja que espante.
-         Sempre se trenca la corda per la part més flaca.
-         Vista llarga y llengua curta.
-         Per ser bona la truita, ha de tenir cuatre efes: fresca, franca, fregida y del Freser.
-         Per ser un mal casat, val més quedarse fadrí.
-         Lo mercader á la plassa y lo menestral á casa.
-         Déu té un bastó, qui pega y no fa remor.
-         Dona que parla llatí, no la vull jo per mí.
-         Lo bou tira l’arada, més no de bona gana.
-         Lo badall no pot mentir, fam ó són ó ser ruhí.
-         Moren lo rey y lo papa y lo frare de la Trapa.
-         Quan no hi ha pels camps, no hi ha pels sants.
-         Los malalts fan viure als metges.
-         Bossa vuida, fa mal só.
-         Qui oli menja, los dits se’n unta.
-          La crosseta dels avis, sosté la casa.

2 comentaris:

  1. Gràcies Sícoris per l'entrada, molt explícita i amb unes quantes mostres!!

    M'encanta veure com era la societat fa un segle a través de la literatura més popular! i una llàstima que els anem perdent, marxant a poc a poc juntament amb els avis i les àvies...

    ResponElimina
  2. Dos bons refranys per als temps que ens venen de méééés crisi:

    Quan no hi ha pels camps, no hi ha pels sants.
    Sempre se trenca la corda per la part més flaca.

    ResponElimina