LOS SINSABORES DEL VERDADERO POLICÍA. Roberto Bolaño

Los sinsabores del verdadero policía
Roberto Bolaño
Anagrama Ed.
320 pàg.

"Casi todos los escritores creen ser, o quieren ser como Roberto Bolaño: innovadores y audaces en el estilo, seductores en la narración, y capaces de ser leídos y releídos; en otras palabras, excepcionales." Scott Bryan Wilson (del The Quarterly Conversation) a la contraportada...

"Novel·la" inèdita i pòstuma de Bolaño (però segurament inacabada) tal com expliquen i justifiquen al pròleg J. A. Masoliver Ródenas -crític literari de La Vanguardia- i a l'epíleg la mateixa companya i vídua de l'escriptor...

En tot cas, sí que té les constants i els valors que tant ens agraden de Bolaño i que ja estaven a "Los detectives salvajes" i "2666" i en petites dosis als seus altres títols... Aquella tristesa infinita que banya als seus protagonistes i que al mateix temps estan infectats pel verí i la passió tràgica de la literatura, d'autors invisibles i d'obres i vides secretes...

Un nomadisme global que fa moure i viure als personatges per diferents ciutats... Personatges que escapen i sobreviuen a les tortures de les dictadures sudamericànes de finals del XX, amb tota la càrrega emocional que comporta...

El to amb què tot ho explica...

M'atreviria a dir que és (era) un esbòs on Bolaño va provar personatges, escenes i situacions per altres obres seves (hi ha aquell fragment ja llegendari i antològic que sortia més desenvolupat a los "Detectives salvajes"de la poesia i els poetes: "maricones, maricas, mariquitas, locas, bujarrones, mariposas, ninfos y filenos...", per exemple...

També juga ja amb el personatge i l'obra d'Arcimboldi (que posteriorment té un paper primordial a "2666"), l'Amalfitano i la seva filla (personatges a "2666"); com inventa escriptors, títols i vides senceres (potser per a "La literatura nazi en Norteamérica"...), també hi ha un parell d'assassinats de noies (que després aplicaria clinícament a "2666") i sobretot aquell gust que tenia per explotar i desviar-se constantment i crear i explicar històries i vides de personatges, paral·lels a l'argument principal...

En definitiva tot i no estar acabat (no hi ha cap dels personatges que tingui un desenllaç: La tristesa nòmada d'Amalfitano... la filla... el guardaespatlles... el poeta Padilla...) i notar-se que li falten 3 o 4 reescriptures, té almenys l'estil i esperit BOLAÑO que el caracteritzava i en un parell de fragments hi ha aquells rampells de genialitat que fan de Bolaño un dels escriptors indispensables de finals del segle XX...

Té una escena divertídissima quan tothom va a despedir a l'Amalfitano a l'aeroport de Barcelona que no et pots aguantar el riure...

O l'eruditisme a lo Pérec on crea llistes de biografies i títols d'autors reals i/o inventats...

Un bon Bolaño!!