Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.
Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.
Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.
Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.
"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol.
L'Isabel, de bon matí
ResponEliminaens ha recordat
que avui és el dia de la poseia,
amb un sonet d'en Martí i Pol
ens ha dit Bon Dia!
I aquesta salutació
amb sonet i poesia,
m'ha recordat la il·lusió
d'entrar als orfes cada dia.
Apa, bon dia de la poesia!!
Amor particular.- Lluís Llach
ResponEliminaCom t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.
Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.
T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.
T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
http://www.youtube.com/watch?v=LsIBN644npQ
Gràcies a tots per tanta poesia, inclús de creació pròpia...
ResponElimina"Les paraules"
ResponEliminaLes paraules no sempre volen dir el mateix.
La distància d'un lloc a un altre lloc és variable.
Tu i jo no podem seure a la mateixa cadira.
I ara. de genolls en terra,
que tothom demani perdó.
Només l'ordre garanteix la justícia.
La moral és la salvaguarda de la llibertat.
Tu i jo -no te n'adones?-
no podem seure a la mateixa cadira.
(També de Miquel Martí i Pol, inclòs a "La Fàbrica", de l'any 1972...)
POESIA FOREVER!!!
(i gràcies Isabel!!)
Gràcies a totes i a tots!!.
ResponEliminaMiu (Anna), ets bonisssima!!!!
Per tu:
http://www.youtube.com/watch?v=zieZI0wBLxs
CRIATURA DOLCÍSSIMA, Joan Fuster
ResponElimina1
Criatura dolcíssima - que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!
Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca exempta!
Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores ...
2
Eres així com et recobre i jure?
Ja no ho sé. Cada instant, buscant-se objecte,
t'adjudica diversa retirança.
Eres? Ets! Ets així! Tot jo t'hi obligue.
I així, i així, i així! Oh l'inventari
de lloances que en faig, oh ardents successos!
Concorren a invocar-te, i t'enuncien,
unes últimes forces de tristesa.
En elles he escollit bandera i ala.
3
Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.
Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.
I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!
4
Érem hostes del bes i la insistència,
uns territoris radiants, els únics,
i argument negador de la nostàlgia.
A força d'alegria, vam obrir-nos
més càlids privilegis: la mateixa
veu per als dos, sang dura, al·legories.
Establírem el món sota la nostra
perfecció. Duràvem, prosseguírem.
Fidel, el món du encara aquell bé gràcil.
5
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.
6
Tenies 19 anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms o altres carícies.
Vàrem recórrer, junts, tots els designis
d'un espai de coloms, les destinades
nits al respir a mitges, la ventura.
I què no redimien nostres cossos?
Eren purs blanament. Provant llur glòria
la forma del retorn els adoptava.
7
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
I algú dirà també: heus ací, sota
l'afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.
Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell pànic?
8
Mira com regracie a Déu aquella
ocasió de càntic i memòria,
hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.
La nit tan gran, la falda on es reclinen
les meues voluntats de tu, n'accepta
una altra més, la d'ara, adolorida.
Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.
I és com si es descobrís senzilla, dreta,
enmig de tanta passió que em passa.
9
Una amor perpetrada en l'agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l'alt agraïment en què madure.
Art de fervor és mon treball d'espera,
perquè ja t'he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.
I et guarde plenitud. Vindria a dir-t'ho
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m'assemble o a quin tigre.
10
Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silencia.
Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.
Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc encara.
(Anècdota: Al vers "Jo t'intentava noms o altres carícies.", el Fuster va escriure "jo t'inventava noms", en la imprempta es van equivocar i van escriure "t'intentava", i ell va dir que ho deixaren així que estava millor que no com ell ho havia escrit.)
Poema dedicat a totes i tots els orfes amics.
Pareix un bon dia per a recuperar aquest projecte d'abans d'esdevenir orfes...
ResponEliminaPoesia a can Boix. Estiu i Tardor 2009
Moltes gràcies a tots, quins poemes tan bonics!!
ResponEliminaRecordo que aquesta cançó del Llach me la sabia tota de memoria!
i gràcies especialment a tu, Isabel, per recordar-nos el dia de la poesia i per l'enllaç, m'ha agradat moltíssim!!
MEDITACIÓ ÚLTIMA
ResponEliminaAra és l´hora que el poble persisteix
en les cases bastides on no hi havia cases,
en els arbres que creixen on no hi havia arbres,
en les noies que estimen per primer cop,
en tot allò que comença.
Ara és l´hora de dir,
ara és l´hora de recordar que el poble persisteix
............................................................
MIQUEL MARTÍ I POL
Imma C.
"Tarda lenta i tranquil.la. Algun record
ResponEliminamig esborrat per la llum excessiva.
Sóc tardoral, l´estiu em desgavella."
M.M.P.
Imma C.