dimarts, 8 de març del 2011

Berlín y el barco de ocho velas | Jesús del Campo




Jesús del Campo
Berlín y el barco de ocho velas
Editorial minúscula (paisajes narrados), 2010



Ya saben ustedes que yo parle castellà en la intimidad (incluyan en este juego de palabras, tengan la bondad, la meva visceral oposició al señor ese antiguo del bigote) y pueden suponer que a vegades llegir en català per a mi és complicat si el nivell del text és molt acurat.
Pero pongan castellà con anglés y deutsche y french casi a partes iguales (exagerant una miqueta, això no cal dir-ho).
Guan jard expiriens.
Y pongan en el contexto de la colección (paisajes narrados) una ciudad que no conocen y de la que todos van "mil gracias refiriendo", Berlín.
Sitúen després la lectura al temps que los trabajadores de la EMT de mad-moiselle Rita defienden els seus drets laborals con una huelga bastante sui generis en un voyage-voyage que esdevé a diario en quelcom paregut al Via Crucis que padece, también casi a diario, la señora del señor del bigote para ir a la peluquería con dos coches y cuatro guardaespaldas, con lo malo que está el tráfico en Madrís.
Y ahora, dispónganse a patir.
Cada irreconocible lugar del paisaje narrado experimenta la presencia simultánea de todos los que lo habitaron, de todos los que tuvieron alguna relación temporal con ese lugar o con los que lo visitaron, con todos los que en otro tiempo gozaron, sobrevivieron, su buscaron la vida o murieron allí.
Oirán ustedes hablar de Sus Satánicas Majestades, de Charlie Brown, de Isadora Duncan, de Haendel, de condenados a muerte, de Robespierre, de los indios americanos, de Chéjov y de Audrey Hepburn (entre otros).
Todo eso lo van a servir ustedes en una muy bien escrita obrita pequeña, deliciosa, cargada de vida, de historia y de memoria, de música, discusiones y silencios, de rumor de hojas y fragor de bombas, de rock y de jazz, de alto espionaje y crueles torturas.
Y piensen que deberían haber estudiado una tercera lengua, y una cuarta, y saber mucha historia...

Una nueva razón para ir a Berlín.

10 comentaris:

  1. Icr, estàs que te sales!
    m'has ben convençut/convencido/uberzeugt/convaincu (o això diu el google translator!)

    moltes gràcies per aquesta passió,aquest caurà segur!!

    ResponElimina
  2. Jo, si és uan jard experiens, no lo dudaré ni un segon. Me pillaré un bon diccionari multilíngüe (per si les flyes), i si la història es torna indesxifrable, acudiré a sant Google de los Milagros. A partir d'aquí... endavant les atxes!

    Póngame a los pies de todas y cada una de sus lecturas.
    Suya afectísima,

    - Sícoris -

    PD.: Ja intueixo (i sóc bastant bruixa) que per culpa teva i de Jesús del Campo hauré d'anar a conèixer Berlín... Ets mala persona, cavaliere!...

    ResponElimina
  3. Icr, concretament aquesta editorial es una de les meves preferides. Jo us recomano de la mateixa els següents titols:

    .- Verd aigua, de Marisa Madieri.
    .- L´illa, de Giani Stuparich.
    .- Cróniques berlinesas, de Joseph Roth.
    .- La lengua del Tercer Reich LTI, de Victor Klemeperer.

    Aquestes quatre obres son molt bones.

    ResponElimina
  4. això per no parlar
    estimat Eduar
    (el verset perdonar)
    de les edicions en format petit
    un poquet més grans que un post-it
    que mereixen un delit.

    Els dos primers de la teva tria em van agradar força...

    ResponElimina
  5. haurem de fer una quedada a Berlín, estimada Sícoris, vos sí sou bona!

    ResponElimina
  6. Valeeeeeen, qdem a Berlin, doncs???

    ResponElimina
  7. Eduard, jo només he llegit l'illa, i em va agradar molt, tant fràgil la relació pare-fill..., només amb el format ja venen de gust llegir-los!

    ResponElimina
  8. Eduard, miu, ací la ressenya de "Verd aigua" i els comentaris.

    http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com/2010/03/una-altra-petita-minuscula-joia.html , que va fer icr.

    Miu, si no l'has llegit, "Verd aigua" és una petita obra mestra. No te la pots perdre. És increïble!

    ResponElimina
  9. Apreciats companys,

    L´illa de Gianai Stuparich es un petit relat (o una petita novel·la) on cada paraula, cada coma, cada punt, es necessari. Recordo que el vaig llegir en una tarda d´una tirada, i quan el vaig acabar vaig pensar que la literatura ho pot tot, es invencible. Recordo també que una petita llágrima va relliscar pel meu rostro. Va ser una només.

    Sobre "Verd aigua", tot el que pogui dir es poc. Madieri va composar una fràgil i dolça música de paraules. Es una obra que creix en mi, que no oblido i que quan estic baix d´anims llegeixo fragments al atzar. Es potser un dels llibres més importants de la meva vida. Com he envejat al Claudio Magris de tenir al costat a una dona tan tan mágica.

    ResponElimina
  10. Sí elPac i Eduard, us faré cas amb verd aigua, la propera vegada que em caigui a les mans us prometo que el llegiré..

    ResponElimina