No sé quin nus subtil us lliga, tu i el meu temps i aquelles vides que un dia es van esbatanar prop meu. Sempre l'imaginar neix així: de sobte se'ns qualla un pacte d'ombres separades. No em costa de veure que el nus és un garbuix de joventuts: la que em recordo i no m'enyoro, la que en tu miro, i les que et conto i que són les que conec menys. Qui conta, no sempre promet de donar res millor que un dubte. Jo no corro fires amb mules per carregar de certituds: si un dia en tinc, hauré perdut llibertat de renunciar-hi i és a ser lliure que em vull hàbil.
Somniava a suïcidar-me (tancat al ventre de la nit calenta, o en el fred matí) però per sota treballava un quest sinuós, i em portava vers aquí, vers ara i vers tu, i vers aquest vers que recull (si bé se'n va com les cistelles de les Danaides) una vella experiència: que els anys, com el vi, guanyen amb els anys (fins que s'esbraven), i que el jove és pobre perquè no té forma d'embadalir-se amb un passat i donar el món per perdonat: minyona inútil, despedim la vida, però sense ferir-la.
Alguna cosa ha entrat dins algun vers que sé que podré escriure, i no sé quan, ni com, ni què s'avindrà a dir. Si puc te'l duré cap a tu. Que digui els teus cabells o l'escata de sol que et vibra en aquesta ungla. Però potser no sempre tindré del tot present el que ara veig en tu. He sentit el so fosc d'una cosa que em cau dins algun pou. Quan suri, he de saber conèixer que ve d'aquest moment?
POSSEÏT Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu. I ets tu que indecentment t'has estimat per mi fins al revolt: saciada de tu, ara t'excites, te me'n vas darrera d'un altre cos, i em refuses la pau. No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
TRES LLIMONES Gener benigne. Sota molt d'aire verd, les coses avui no es fan esquerpes ni el lloc és àrid. Mira: tres llimones, posades a l'aspre de la llosa. Perquè es mullen de sol i pots considerar sense dubre ni pressa la mètrica senzilla que les enllaça, et penses que signifiquen res? Mira, i ja han estat prou per tu. Cor seduït, renuncia des d'ara, calla. No faràs teu el joc de tres llimones a l'aspre d'una llosa. Ni sabràs aixecar protesta abans de perdre'l. Cap surt de la memòria no abolirà la plàcida manera de morir-se que tenen els records.
EL SECRET Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim estiu. De bon matí, ans que el telèfon cridi a platja o bosc, ens n'anirem. Entre el baf dels carrers regats de fresc travessarem la ciutat, fins a prendre el tren més lent que surti. Baixarem a la tercera estació, en un poble de terra sense verds. El disc vermell d'una taverna ens donarà la senyal. Creurem. Ens asseurem, i tot el dia, sense mirar mentre ens miren, beurem la tèbia cervesa del silenci. Tornarem ben segurs que cap record no ha entrat en nosaltres. Quan trobem el primer amic, i dins un bar encès de veus i mans, comprenguem que aquell dia ha estat el del prodigi, que s'han dit el mot simple dels justos, i que els uns han sabut creure els altres quan negaven les hores de tants anys, i tothom riu, riurem també, i guardarem el secret. I més que mai, quan vindrà que els turmenti l'esquinç del vespre pur (quan trepitjaven caretes, i la pell al descobert els deia tot el fàstic de com eren abans: tal com hauran tornat a ser) i s'agermanin tots dins l'odi mutu, callarem. Que no sàpiga ningú que no vam dir ni sentir res. Que puguin odiar-nos també, fraternalment.
Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja frenètica d'agost, els peus d'un noi caragolats al fil del trampolí, l'agut salt de llebrer que fa l'aroma dels lilàs a l'abril, la paciència de l'aranya que escriu la seva fam, el cos amb quatre cames i dos caps en un solar gris de crepuscle, el peix llisquent com un arquet de violí, el blau i l'or de les nenes en bici, la set dramàtica del gos, el tall dels fars de camió en la matinada pútrida del mercat, els braços fins. Diré el que em fuig. No diré res de mi.
No sé quin nus subtil us lliga,
ResponEliminatu i el meu temps i aquelles vides
que un dia es van esbatanar
prop meu. Sempre l'imaginar
neix així: de sobte se'ns qualla
un pacte d'ombres separades.
No em costa de veure que el nus
és un garbuix de joventuts:
la que em recordo i no m'enyoro,
la que en tu miro, i les que et conto
i que són les que conec menys.
Qui conta, no sempre promet
de donar res millor que un dubte.
Jo no corro fires amb mules
per carregar de certituds:
si un dia en tinc, hauré perdut
llibertat de renunciar-hi
i és a ser lliure que em vull hàbil.
Vaig llegir una xicoteta antologia
ResponEliminai vaig pensar quin rotllo...
Ara ja no ho penso.
Somniava a suïcidar-me
ResponElimina(tancat al ventre de la nit
calenta, o en el fred matí)
però per sota treballava
un quest sinuós, i em portava
vers aquí, vers ara i vers tu,
i vers aquest vers que recull
(si bé se'n va com les cistelles
de les Danaides) una vella
experiència: que els anys,
com el vi, guanyen amb els anys
(fins que s'esbraven), i que el jove
és pobre perquè no té forma
d'embadalir-se amb un passat
i donar el món per perdonat:
minyona inútil, despedim la
vida, però sense ferir-la.
i ara, a les nits,
ResponEliminavull trobar el tacte calent
de les fulles del llibre
a la llum de les meves ulleres noves...
Alguna cosa ha entrat
ResponEliminadins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l'escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d'una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?
Quan llegeixo, ara, els seus versos
ResponEliminaes creuen amb els meus:
els seus, callats, provoquen
en els meus murmuris.
POSSEÏT
ResponEliminaSóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
ja que m'he queixat abans, jo també faig antologies
ResponEliminaTRES LLIMONES
ResponEliminaGener benigne. Sota
molt d'aire verd, les coses
avui no es fan esquerpes
ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l'aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol
i pots considerar
sense dubre ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat prou
per tu.
Cor seduït,
renuncia des d'ara,
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l'aspre d'una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre'l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.
Bona nit o bon dia
ResponEliminaa totes i a tots
ostres icr, no ens pots deixar així....
ResponEliminasón preciosos!
El de les "Tres llimones" és un dels meus preferits. Els altres poemes són també de Gabriel Ferrater?
ResponEliminaA mi em pareix genial
ResponElimina"Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records."
I sí, però jo no ho he dit, amiga Sícoris
(caram, ja m'has fet dir un nom)
Soc al despatx.
ResponEliminaEntro al bloc i llegeixo els poemes d'en Ferrater. Precisos.
Mare meva. Quin contrast!!
gràcies.
EL SECRET
ResponEliminaVindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, ans que el telèfon
cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Entre el baf dels carrers regats de fresc
travessarem la ciutat, fins a prendre
el tren més lent que surti. Baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà la senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
sense mirar mentre ens miren, beurem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha entrat en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, i dins un bar encès
de veus i mans, comprenguem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot simple dels justos, i que els uns
han sabut creure els altres quan negaven
les hores de tants anys, i tothom riu,
riurem també, i guardarem el secret.
I més que mai, quan vindrà que els turmenti
l'esquinç del vespre pur (quan trepitjaven
caretes, i la pell al descobert
els deia tot el fàstic de com eren
abans: tal com hauran tornat a ser)
i s'agermanin tots dins l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.
A LHDL del diumenge 27/3/2011 van parlar de música, d'emocions, sentiments i ritme. No afegiré jo res més, ja he gaudit prou.
ResponEliminaSí, molt bon programa el del diumenge passat...
ResponEliminaIsabel, m'alegra el contrast, com no te'n fas ni idea...
ResponEliminaA L'INREVÉS
ResponEliminaHo diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.