dimarts, 29 de març del 2011

No diré noms... de moment!


i farem aquest post
als comentaris...

Gabriel Ferrater
Les dones i els dies
EDICIÓ DEFINITIVA
Edicions 62 - labutxaca, 2010

19 comentaris:

  1. No sé quin nus subtil us lliga,
    tu i el meu temps i aquelles vides
    que un dia es van esbatanar
    prop meu. Sempre l'imaginar
    neix així: de sobte se'ns qualla
    un pacte d'ombres separades.
    No em costa de veure que el nus
    és un garbuix de joventuts:
    la que em recordo i no m'enyoro,
    la que en tu miro, i les que et conto
    i que són les que conec menys.
    Qui conta, no sempre promet
    de donar res millor que un dubte.
    Jo no corro fires amb mules
    per carregar de certituds:
    si un dia en tinc, hauré perdut
    llibertat de renunciar-hi
    i és a ser lliure que em vull hàbil.

    ResponElimina
  2. Vaig llegir una xicoteta antologia
    i vaig pensar quin rotllo...
    Ara ja no ho penso.

    ResponElimina
  3. Somniava a suïcidar-me
    (tancat al ventre de la nit
    calenta, o en el fred matí)
    però per sota treballava
    un quest sinuós, i em portava
    vers aquí, vers ara i vers tu,
    i vers aquest vers que recull
    (si bé se'n va com les cistelles
    de les Danaides) una vella
    experiència: que els anys,
    com el vi, guanyen amb els anys
    (fins que s'esbraven), i que el jove
    és pobre perquè no té forma
    d'embadalir-se amb un passat
    i donar el món per perdonat:
    minyona inútil, despedim la
    vida, però sense ferir-la.

    ResponElimina
  4. i ara, a les nits,
    vull trobar el tacte calent
    de les fulles del llibre
    a la llum de les meves ulleres noves...

    ResponElimina
  5. Alguna cosa ha entrat
    dins algun vers que sé
    que podré escriure, i no
    sé quan, ni com, ni què
    s'avindrà a dir. Si puc
    te'l duré cap a tu.
    Que digui els teus cabells
    o l'escata de sol
    que et vibra en aquesta ungla.
    Però potser no sempre
    tindré del tot present
    el que ara veig en tu.
    He sentit el so fosc
    d'una cosa que em cau
    dins algun pou. Quan suri,
    he de saber conèixer
    que ve d'aquest moment?

    ResponElimina
  6. Quan llegeixo, ara, els seus versos
    es creuen amb els meus:
    els seus, callats, provoquen
    en els meus murmuris.

    ResponElimina
  7. POSSEÏT
    Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
    faran un sopar fred amb el meu cos
    trobaran un regust de tu. I ets tu
    que indecentment t'has estimat per mi
    fins al revolt: saciada de tu,
    ara t'excites, te me'n vas darrera
    d'un altre cos, i em refuses la pau.
    No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

    ResponElimina
  8. ja que m'he queixat abans, jo també faig antologies

    ResponElimina
  9. TRES LLIMONES
    Gener benigne. Sota
    molt d'aire verd, les coses
    avui no es fan esquerpes
    ni el lloc és àrid. Mira:
    tres llimones, posades
    a l'aspre de la llosa.
    Perquè es mullen de sol
    i pots considerar
    sense dubre ni pressa
    la mètrica senzilla
    que les enllaça, et penses
    que signifiquen res?
    Mira, i ja han estat prou
    per tu.
    Cor seduït,
    renuncia des d'ara,
    calla. No faràs teu
    el joc de tres llimones
    a l'aspre d'una llosa.
    Ni sabràs aixecar
    protesta abans de perdre'l.
    Cap surt de la memòria
    no abolirà la plàcida
    manera de morir-se
    que tenen els records.

    ResponElimina
  10. Bona nit o bon dia
    a totes i a tots

    ResponElimina
  11. ostres icr, no ens pots deixar així....

    són preciosos!

    ResponElimina
  12. El de les "Tres llimones" és un dels meus preferits. Els altres poemes són també de Gabriel Ferrater?

    ResponElimina
  13. A mi em pareix genial
    "Cap surt de la memòria
    no abolirà la plàcida
    manera de morir-se
    que tenen els records."

    I sí, però jo no ho he dit, amiga Sícoris
    (caram, ja m'has fet dir un nom)

    ResponElimina
  14. Soc al despatx.
    Entro al bloc i llegeixo els poemes d'en Ferrater. Precisos.
    Mare meva. Quin contrast!!

    gràcies.

    ResponElimina
  15. EL SECRET
    Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
    estiu. De bon matí, ans que el telèfon
    cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
    Entre el baf dels carrers regats de fresc
    travessarem la ciutat, fins a prendre
    el tren més lent que surti. Baixarem
    a la tercera estació, en un poble
    de terra sense verds. El disc vermell
    d'una taverna ens donarà la senyal.
    Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
    sense mirar mentre ens miren, beurem
    la tèbia cervesa del silenci.
    Tornarem ben segurs que cap record
    no ha entrat en nosaltres. Quan trobem
    el primer amic, i dins un bar encès
    de veus i mans, comprenguem que aquell dia
    ha estat el del prodigi, que s'han dit
    el mot simple dels justos, i que els uns
    han sabut creure els altres quan negaven
    les hores de tants anys, i tothom riu,
    riurem també, i guardarem el secret.
    I més que mai, quan vindrà que els turmenti
    l'esquinç del vespre pur (quan trepitjaven
    caretes, i la pell al descobert
    els deia tot el fàstic de com eren
    abans: tal com hauran tornat a ser)
    i s'agermanin tots dins l'odi mutu,
    callarem. Que no sàpiga ningú
    que no vam dir ni sentir res. Que puguin
    odiar-nos també, fraternalment.

    ResponElimina
  16. A LHDL del diumenge 27/3/2011 van parlar de música, d'emocions, sentiments i ritme. No afegiré jo res més, ja he gaudit prou.

    ResponElimina
  17. Sí, molt bon programa el del diumenge passat...

    ResponElimina
  18. Isabel, m'alegra el contrast, com no te'n fas ni idea...

    ResponElimina
  19. A L'INREVÉS

    Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
    frenètica d'agost, els peus d'un noi
    caragolats al fil del trampolí,
    l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
    dels lilàs a l'abril, la paciència
    de l'aranya que escriu la seva fam,
    el cos amb quatre cames i dos caps
    en un solar gris de crepuscle, el peix
    llisquent com un arquet de violí,
    el blau i l'or de les nenes en bici,
    la set dramàtica del gos, el tall
    dels fars de camió en la matinada
    pútrida del mercat, els braços fins.
    Diré el que em fuig. No diré res de mi.

    ResponElimina