Vestides per a un ball a la neu - Monika Zgustova

Monika Zgustova

Vestides per a un ball a la neu

Galaxia Gutenberg, 2017

Malauradament vivim en un món on encara ser dona és partir d’una condició d’inferioritat i en el que cal “lluitar” cada dia. Un  món en el que  la dona que defensa qualsevol causa, té, com a mínim, una doble lluita, com explicava Angela Davis, la de la causa i la del gènere. Un món on la història pràcticament només pertany als homes i en el que les dones en són simplement atrezzo o complement. En els gulags soviètics hi varen passar 18 milions de dones, tal i com va documentar la periodista Anne Applebaum,   moltes d’aquestes dones van morir i les supervivents van quedar, evidentment, amb seqüeles físiques i psíquiques, com els homes, La desigualtat arriba quan d’aquestes dones pràcticament no se’n parla, quan en l’imaginari col·lectiu, en la majoria de fotos que hem pogut veure o en  les històries llegides, les víctimes eren quasi sempre homes.

En els gulags hi havia igualtat absoluta per fer la feina, per la roba, per les sabates. Jornades de 14 hores, a temperatures infernals de 50 graus sota zero o 40 sobre zero, depenent de la zona,  sense les eines necessàries, i en les que es castigava si no s’assolia la quota de treball, reduint o traient les escasses i miserables racions d’aliment.  No es tenia en compte si la dona tenia la regla,  estava embarassada, o havia sigut violada pels guardes aquella mateixa nit.

El règim soviètic va utilitzar els gulags amb un doble fi, treure de circulació a tothom susceptible de ser dissident polític, amb un sistema judicial sense cap garantia pel detingut, i utilitzar-los com a esclaus per a l’explotació de béns (boscos, mines, etc) o la construcció de grans infraestructures (vies de tren, etc). Els hi era igual el destí de les persones, eren carn, quan el seu cos no aguantava les deixaven morir. Els movien sovint de camp per tal que no agafessin confiança amb els companys. Era un infern físic i emocional. Camps de la mort sense càmera de gas.

La Monika Zgustova va tenir el privilegi i la saviesa d’entrevistar a dones supervivents dels gulags soviètics, aquest llibre és el testimoni de 9 d’aquestes dones. Són dones que han sobreviscut amb esperit optimista, la majoria no poden caminar, conseqüència de la desnutrició i l’esforç del temps passat als gulags. Totes  eren intel·lectuals o filles d’intel·lectuals, algunes van anar als gulags joveníssimes, alguna fins i tot hi va néixer. La majoria conserven records preciosos de les amistats fetes allà. I poques han fet de la seva vida una lluita contra l’oblit. Algunes veuen en la Rússia de Putin els mateixos perills que elles van patir.

Són testimonis crus, però continguts emocionalment, vides totalment trencades i reconstruïdes, només són nou testimonis però en podrien ser 18 milions. Fa esfereir. Algunes continuen defensant el règim que les va condemnar , maltractar i torturar amb treballs forçats deixant-hi bona part de la seva vida. D’altres no han parat mai de lluitar contra l’oblit. L’única falta que van cometre va ser criticar a un règim que no permetia cap divergència,  ser filles de pares perseguits o enamorar-se d’algú d’un país occidental.

L’autora selecciona i escull un referent femení clàssic dels que conformen el nostre bagatge occidental, per a cada una de les protagonistes, potser per donar èmfasi a la presència  de dones durant tota la història i als seus drames particulars, i/o per remarcar el component pràcticament mític de cada una d’aquestes històries de superació personal, que van suposar el seu pas pels gulags.

Tal i com jo l’he llegit, La Zaiara Vessiòlaia és la dona de Lot, perquè, malgrat tot, continua mirant enrere.  La  Susanna Petxuro és Penélope que teixia i desteixia esperant retrobar-se amb el seu estimat.  Ela Markman,  és Judith, disposada, a qualsevol preu,  a seduir a Bèria i assassinar-lo , l’Ela també explica la història al gulag d’Ariadna, la filla de Marina Tsvetàieva.   Elena Korybut-Daszkiewicz és Minerva,  la saviesa, la que ha recopilat el drama dels gulags, la que no els idealitza i una de les primeres dones en tot el món especialista en cibernètica i informàtica, malgrat va començar a estudiar de gran i de forma precària per culpa d’haver passat els anys crucials als gulags.  Valentina Íevleva és Psique, castigada per la seva bellesa i la seva determinació en no abaixar el cap,  Valentina també explica la dura experiència de l’actriu Tatiana Okunévskaia.  Natalaia Gorbanévskaia és Antígona, condemnada per desobeir, ella no va estar en un gulag,  dissident reconeguda, deixeble poètica d’Anna Akhmàtova, va ser detinguda per manifestar-se contra l’ocupació de Txecoslovàquia, i ingressa durant més de dos anys en una psikhuixka o presó psiquiàtrica on va ser sotmesa a tot tipus de tractaments innecessaris i tortures.  Janina Misik, polonesa i d’origen jueu pel costat patern,  és com Ulisses, la seva infància i joventut un periple, la seva ítaca la comunitat de polonesos de Londres.  Gàlia Safónova, Ariadna, que va néixer dins del laberint, el gulag, potser el minotaure seria el sistema, les companyes de la mare feien els contes expressament per ella, permetent que, malgrat les circumstàncies,  la seva fos una infància de debò. I finalment  Irina Emeliànova,  Eurídice, la filla d’Olga Ivínskaia, el darrer amor de Borís Pasternak, i el personatge de Lara a El doctor Givago, que explica la seva experiència i la de la seva mare.

Moltes d’elles ja eren la segona o la tercera generació represaliada políticament, i totes van sobreviure, en bona part, per la capacitat de saber trobar la bellesa en les pitjors condicions, per la poesia i per la literatura. Totes eren dones cultes i intel·ligents, i això, segurament, és el que constituïa una forta amenaça pel règim soviètic.

Hi ha llibres que són regals, i hi ha regals que són llibres, aquest reuneix les dues condicions, un regal excel·lent, dels que remou l’ànima i et recorda la fragilitat del món en el que vivim.

Enmig d’una obscura turbulència,

amb un ampli somriure,

Rússia es mou a batzegades

com si xoqués contra un mirall.

Natàlia Gorbanévskaia

“Crec que el gulag em va ajudar a saber quins són els veritables valors de la vida, a saber distingir el que és substancial del que és trivial” Elena Korybut-Daszkiewicz

“A la presó de Lubianka em pensava que tot estava premeditat per aniquilar la idiosincràsia de la gent. Però ara he entès que no és només la presó i el gulag, sinó que tot el sistema comunista pretén precisament fer el mateix: anul·lar la idiosincràsia de la gent, transformar la nació sencera en un ramat obedient. És com una novel·la utòpica. I no ens n’adonem: en llibertat ens pensem que som lliures i, tanmateix, no tenim gaires més drets que a la presó o als camps: potser dormim i mengem més, però en tota la resta, ens controlen, ens segueixen i ens escolten igual que aquí, i temem les delacions tant nosaltres com els que viuen en l’anomenada llibertat” Tatiana Okunévskaia

“Em van torturar, però al fons del meu ser hi havia pau. Aquesta sensació de pau només t’envaeix quan saps que has obrat correctament” Natàlia Gorbanévskaia

“Tot el que després vaig aconseguir a la vida ho dec als escassos llibres que vaig poder tocar al gulag – conclou, i exclama-: Ningú no es pot imaginar el que per als presos significava un llibre: era la salvació! Era la bellesa, la llibertat i la civilització enmig de la barbàrie!” Elena Korybut-Daszkiewicz