Teoria King Kong - Virginie Despentes

Virgine Despentes
Teoria King Kong
Trad. de Marina Espasa
L'Altra editorial, 2018

“Escric en nom de les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades, per a totes les excloses del gran mercat de les ties bones. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me.”

“Quan el món capitalista s’enfonsa i no pot satisfer les necessitats dels homes, quan ja no hi ha feina, ni dignitat a la feina, quan tot és absurditat i crueltat de les obligacions econòmiques, vexacions administratives, humiliacions burocràtiques, certesa que ens estan estafant cada vegada que comprem alguna cosa, encara se’ns considerarà responsables. És el nostre alliberament els que els fa infeliços. No és el sistema polític que tenim el que n’és responsable, és l’emancipació de les dones”

Acabo de llegir les quasi 150 pàgines de reflexions de la Virginie Despentes i em pregunto com és que no sóc una punk-rock?  Una feminista punk-rock? Sí que sense llegir-la a ella, vaig fer la mateixa evolució, pensar quan era molt jove  que ja no ens calia ser feministes, i comprovar, amb el pas del temps, que no només ens cal ser-ho, sinó que el feminisme és LA REVOLUCIÓ que hem de fer cada dia.

L’autora, des de petita, inverteix el discurs de la feblesa de la dona, i diria que en fa la seva manera de veure el món, no és un assaig amable, ni en el tema, ni en el llenguatge ni en el to. Probablement té el to que tindria un manifest fet per un home molt indignat, i és que  també denuncia les suposades virtuts que han de tenir les dones, com l’amabilitat. Puc ser amable però no perquè sigui dona. Ens parla, des de la seva experiència, de la violació, de la prostitució, de la feminitat, del cinema porno, de ser escriptora, de fet, ens parla de la dificultat que encara suposa  ser dona al segle XXI.

L’assaig es va publicar a França fa 12 anys, quan ella encara no arribava als 40, per tant un recorregut de mitja vida, és crua en les seves paraules, però la vida també ho és, la seva ho ha sigut, ho és la de totes les dones, a diferents escales. La submissió, la violència, la renúncia, els motlles, el cos, el vestir, el sexe... tot comporta una violència, ja sigui explícita o implícita, és intrínseca perquè continuem essent ciutadanes de segona.

És un manifest que ens sacseja, des de l’extrem, i t’obliga a mirar-te, a analitzar fins a quin punt les nostres conductes estan mediatitzades per l’entorn, la tradició, la cultura... Ella parteix de la llibertat per ser  com es vol ser, no critica a ningú, no odia als homes, ni a les dones "perfectes", tot i que d’una lectura superficial i tendenciosa es podria deduir així. Critica  conductes, denuncia que l’origen de comportaments i de maneres de fer, vestir o actuar són el resultat de la primacia masculina i l’adaptació forçosa de les dones.

Ella està convençuda que si les dones tinguéssim interioritzada la violència i responguéssim amb violència quan som agredides, les coses serien diferents. No crec que la violència sigui la solució a res, continuo sent una idealista de la cultura de la pau, però esclar, mai he sigut víctima d’una violació col·lectiva, potser pensaria diferent. Els homes s’han defensat tradicionalment amb violència i  sí, pot ser que així hagin resolt puntualment alguns contenciosos, però mai la violència resol l’origen d’un problema i mai es millora la relació futura mitjançant la violència.

Però no voldria encallar-me en aquest punt, perquè sí que estic d’acord amb la major part de l’assaig, l’assimilació de la inferioritat, de la inconveniència de la nostra independència, la falsa idea que la poca igualtat  assolida els darrers anys és la causa de les inseguretats masculines, de la pèrdua de virilitat,  o  la maternitat com a objectiu vital de la feminitat.

El drama és que després d’una violació les víctimes no tenen llibres per consultar, pel·lícules per veure... és massa dolorós, massa cru,  per la mirada que no ho necessita. Per això la pel·lícula seva Baise-moi basada en la seva novel·la, que alhora es basa en el la seva experiència com a víctima d’una violació, va ser censurada, per això ella va ser objecte de tota mena d’humiliacions públiques. Massa crueltat. La dona violada no pot cridar al món que l’han violat, ha de callar, continuar vivint, quan havia de cridar era mentre la violaven no després, i fins i tot estar disposada a morir abans que a sobreviure. És dolorós, aquest silenci social d’una realitat tan antiga com la humanitat.

L’autora va fer, durant una època, de prostituta per tant el seu punt de vista és de primera mà. Critica la hipocresia de la prostitució, el fet que el govern francès l’apartés dels centres de les ciutats, ho tolerem però lluny. De la diferència que hi ha entre una dona que cobra per oferir el seu cos i la dona perfecta que aguanta un marit a canvi d’una posició social. Hi ha moltes maneres de prostituir-se. El debat sobre la legalització, sobre el  dret de la dona a decidir sobre el propi cos. Hipocresia que també fa arribar fins al cinema porno, critica la falsa moralitat, l’ideari masculí, l’ocultació del què fa referència als gustos i interessos de les dones.

La lluita de la dona sempre és doble, inclou la que fa igual que l’home, sigui quina sigui en cada circumstància (raça, religió, feina, etc), més la què ha de fer perquè se la consideri de la mateixa manera. Per exemple quan una escriptora presenta un llibre , a més a més de la presentació en si, s’haurà de sotmetre a un cert tipus de judicis i preguntes que mai es farien a un home.

I més... però cal llegir-lo, les dones i els homes, amb esperit crític i la ment oberta, estant disposats a què ens caigui algun altre vel o fins i tot alguna màscara.  La Despentes a part de ser una punk-rock és una dona molt valenta i això és d’admirar i diu les coses sense pèls a la llengua i “cridant”.

“A les nenes petites se les educa perquè no facin mal als homes, i a les dones se les crida a l’ordre cada vegada que incompleixen una norma”

“Em costa molt  establir una diferència clara entre la prostitució i la feina assalariada legal, entre la prostitució i la seducció femenina, entre el sexe tarifat i el sexe interessat (...) Moltes dones a qui el sexe no interessa però que saben treure’n profit. Que se’n van al llit amb homes vells, lletjos, insuportables, depriments de tant subnormals com són, però socialment poderosos. Que s’hi casen i s’hi barallen per obtenir el màxim de diners quan se’n divorcien.”

“En el discurs antipornogràfic és fàcil perdre’s: de fet, ¿qui és la víctima? ¿les dones, que perden tota dignitat des del moment en què se les veu xuclar una polla? ¿O els homes, massa febles i incapaços de controlar les ganes de veure sexe i d’entendre que es tracta només d’una representació? "

“I mira que té resistència, la “dignitat” de la dona, cada vegada que es tracta de limitar l’expressió sexual...”

“ (...) descobreixo, consternada, que qualsevol imbècil amb polla se sent amb el dret de parlar en nom de tots els homes, de la virilitat, del poble dels guerrers, dels senyors, dels dominants i, en conseqüència, amb el dret de donar-me lliçons de feminitat.”        

“Jo sóc d’aquest sexe, el que ha de callar, el que el fan callar. I el que s’ho ha de prendre amb cortesia, i ensenyant bandera blanca. Si no, se’ns esborra. Els homes saben per nosaltres el que nosaltres podem dir de nosaltres. I les dones, si volem sobreviure, hem d’aprendre a comprendre l’altre. Que no em vinguin a explicar que les coses han evolucionat tant que ja no hem passat a una altra cosa. Per mi no. El que suporto com escriptora dona és dues vegades el que suporta un home.”