La seducció del minotaure - Anaïs Nin

La seducció del minotaure
ANAÏS NIN
Trad. de Ferran Ràfols Gesa
LaBreu, 2016 (La intrusa)

El laberint, aquell íter recargolat que pot ser de sentit únic o amb direccions infinites,  amb sortida fàcil o  sense sortida.  Present  a totes les civilitzacions: dibuixat, construït, escrit, explicat.  La mitologia ens l’ha configurat en l’imaginari  amb un enemic central a qui tombar per poder sortir,  i amb la bondat de la mà i  fil que ens ha d’ajudar  a retornar  al punt de sortida.

La Lillian, cantant de jazz,  passa uns mesos lluny de casa treballant  en un hotel  a Golconda, una ciutat imaginària del Mèxic càlid i desconcertant, carregada de musicalitat, de flors enormes i exuberants i de platges paradisíaques, el Mèxic de civilitzacions antigues, de construccions fredes i abandonades, que no permet a la seves dones ballar al carrer de nit, el Mèxic que suposa el retorn a la vida original i a l’acceptació resignada i humil de tot el què ha de passar.  El Mèxic de la seva infantesa, i on, amb l'ajuda del Dr. Hernández, reconeix el seu propi laberint, per què  de fet,  tots comencen a la infància.

El seu laberint és subterrani,  la Lilllian  l’accepta,  n’obre la porta,  ressegueix camins fins que arriba al centre i descobreix reflectit en  un gran mirall al  minotaure.  El fil, esclar, és l’amor, un fil que es nua i desnua, que es perd i retroba, a vegades cal anar lluny per valorar el què es té a la vora,  lluny de distància física, lluny de distància temporal, anar i retornar.  La mà que subjecta el fil, la d’Ariadna també és la seva. Al cap i a la fi  només nosaltres mateixos ens podem salvar dels propis monstres.

Tot plegat està narrat amb la delicadesa i amb la capacitat d’emocionar i meravellar de la Nin, que ens porta a passejar per la selva i per les seves ruïnes, amb naturalitat i elegància, i si hi estem disposats, l’acompanyarem al laberint entrant alhora al nostre propi, i ens farà pensar i rumiar, ¿li hem vist mai la cara al nostre minotaure? I si és així, ¿valorem prou qui ens ajuda a filar el fil que ens permet retornar a la llum? I sobretot, ¿Ens fem prou el càrrec que tothom té el seu propi monstre i que saber resseguir el fil no sempre és senzill?

A destacar, com sempre, la traducció de Ferran Ràfols Gesa, que aconsegueix no només que n’entenguem el sentit sinó que ens arribi la sensibilitat de l’autora i per tant emocioni.

"Pot semblar que oblidem una persona, un lloc, una manera de ser, una vida passada, però el que fem mentrestant és triar un nou repertori per reproduir el mateix drama, busquem la rèplica més perfecta de l'amic, l'amant o el marit que ens esforcem a oblidar. I un dia obrim els ulls i estem atrapats en el mateix patró, repetint la mateixa història."

"És perillós, confrontar la gent amb una imatge de si mateixos que no volen reconèixer"

"Ho veig, veig que el secret de les nostres pors rau en la imatge distorsionada que tenim de les proporcions del món. Amb la por fem més grosses les bèsties. Empetitim les nostres creacions i els nostres amors, la nostra mirada els encongeix, i engrandim o encongim les coses d'acord amb els capricis de la nostra visió intercanviable, no segon cap llei de creixement immutable. La mida de cadascun dels mons en què vivim és individual i relativa, i els objectes i la gent varien en cada ULL."

"En silenci, misteriosament, un ésser humà s'anava formant, explotava, rebia l'impacte d'altres cossos voladors, cremava, s'abandonava. I en acabat naixia en l'amor líquid de la persona a qui importava"