Honrarás a tu padre y a tu madre | Cristina Fallarás

Honrarás a tu padre y a tu madre 
Cristina Fallarás
2018
Anagrama


"Me llamo Cristina y he salido a buscar a mis muertos."
Així comença la narradora d'aquesta búsqueda, d'aquest retorn a les seues arrrels, a la seua història, i al mateix temps a parlar-nos de la nostra Història del segle XX, de la nostra evolució històrica i política. Sobretot és la història per indagar dins dels silencis, de les coses amagades. Ella mateixa ens ho diu més avant: "Me llamo Cristina y ésta es la historia de una familia y sus silencios. Historia de cómo el silencio contagia, atraviesa generaciones y fermenta."

Cristina Fallarás té un avi (descendent d'un president de Mèxic) que es va unir voluntàriament a l'alçament de Franco contra la República i un altre que va ser afusellat contra la tàpia d'un cementiri pels sediciosos. De la seua vida va desaparèixer l'executat, simplement no hi estava, havia mort. Aquest fet i moltes més qüestions susciten molts interrogants. A partir de les preguntes, comença la recerca de la pròpia història, de la seua identitat, dels seus avantpassats, dels morts en lloc d'altres, de cicatrius que no estan tancades, de traicions i abandons, també d'amor i resistència...

Amb un estil personal de narrar (paràgrafs de narració alternats amb altres de reflexió i amb altres d'explicació de la pròpia vida), se'ns ofereix un relat valent, en el qual la Fallarás es despulla i furga en les ferides per tal de pertànyer, de saber-se, i alhora involucrar-nos en ell.


Un tast:

     "El dolor.
     De cómo el dolor, igual que el silencio, igual que la cobardía, atraviesa las generaciones.
     Cómo ha llegado hasta mí el dolor de los hombres, el dolor de las mujeres, El abandono y la soledad. Llegan y muerden el corazón y su veneno nos guía por los senderos que van hacia la muerte y hacia nuestro propio dolor. Ahí está la destrucción.
     Debo, es mi deber, mirar a su dolor a la cara, ver su dolor para ver mi propio ser. Ver el dolor del crío en soledad, de quien no entiende nada, su miedo, su incomprensión, aquello para siempre ya roto. Ver la destrucción de todo lo que tenía la mujer, todo lo que una vida de espinas le había al fin regalado. Ver el terror del hombre frente al pelotón asesino, mirar su dolor al comprender todo lo que iba a sucederle y por qué iba a sucederle."