Brevíssims

Els microrelats estan de moda. El relat breu, des del dinosaure del Monterroso («Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí. »), sembla que estan envaint-nos, últimament transformats en formigues i, fins i tot, en pucetes.

Malgrat aquesta saturació però, n’hi ha que t’atrapen: són com espurnes il·luminant la foscor per un instant, sorprenent-te, fent-te pensar des de l’altre punt de vista, enganyant-te, jugant amb tu. De vegades, una fotografia, un instant enganxat d’un clau, un petit poema, una sentència, un acudit,... esculpit i polit.
És cert que el gènere, en la seua pitjor faceta, pot limitar-se a un artifici tècnic, que busca només fer-ho amb unes mínimes línies o amb unes quantes paraules menys de les que van utilitzar d'altres. Però també és cert que produeix una sensació d'intel·ligència i agilitat mental que estimula el lector i que, en moltes ocasions, la ironia i la fantasia semblen ser comunes a la majoria dels autors que conreen aquest tipus d'escriptura.
Per a mi, Borges seria l’antecessor i mestre indiscutible del relat curt reduït a la mínima expressió, sempre amb una bona dosi de filosofia i joc; i no tan sols com a creador sinó també com a compilador.

Últimament, les llibreries i la xarxa n’estan plenes, d’aquests reculls i antologies. He caigut en la temptació i n’he adquirit dos llibres de reculls:

“Por favor, sea breve. Antología de relatos hiperbreves”. 1 i 2. Edició de Clara Obligado. Páginas de espuma.

* El primer volum està dedicat a autors consagrats: Borges, Rubén Darío, Eduardo Galeano, J. R. Jiménez, Monterroso, Benedetti, A. Mutis, Cortázar, Pizarnik, etc. D’aquests, els més interessants, n’escriuré un del Borges:

Posesión del ayer: “Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Ilión fue, però Ilión perdura en el hexámetro que la plañe. Israel fue cuando era antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los perdidos.”

* El segon, als nous i de vegades desconeguts autors. Aquests, intenten més la sorpresa i el joc. Citaré només els dos últims:

Luis XIV (Juan Pedro Aparicio): “Yo.”

El fantasma (Guillermo Samperio): “ ”

Diuen que aquestes antologies són com un poemari o una caixa de bombons, que no te’ls pots menjar tots alhora, sinó anar agafant-ne, de quan en quan, un, i és veritat. Però són com les cireres que n’agafes una i...