BREVÍSSIM
Sempre ens quedarà el Marinet
Ningú no donava raó de la seua ceguera. L'havien portat als millors especialistes de la ciutat comtal, oftalmòlegs prestigiosos que havien sanat cegueses de foscor infinita. Res, no encertaven a saber el motiu d'aquells ulls clucs.
Un dia es va cansar de no veure, desitjava tornar a copsar el glauc d'aquella mar, el mareng dels seus estimats núvols, el verd de la savina i l'ataronjada tonalitat que li regalaven enyorades cal·lèndules. Tot ho retenia al magí però se li anava emboirant la memòria i començava a perdre aquell canyella de les sureres despullades en la bufanda de l'amiga. No resistí més. Va cridar el seu nét i li demanà que el portarà sud enllà. A cau d'orella, mentre el jove conduïa rabent tot cercant la visió de l'avi, li digué l'adreça, li digué el nom... li contà una bella història.
Quan va aplegar, el nét parlà amb l'amiga del iaio i la va convéncer perquè seiés, silenciosa, en aquella tauleta rodona d'una agradable cafeteria.
En reconèixer l'amic, el silenci promés no va poder aturar un riu de llàgrimes enjoiades. Ell va saber la flaire de l'amiga i va poder obrir els ulls mentre confessava un bell i antic secret:
- Et portava en les ninetes i tenia por de perdre't.
Un breu conte borgià i encisador.
ResponElimina.. I quins mots per evocar els colors: "glauc", "mareng", "calèndula" (només per això, ja val la pena!)
ResponEliminaUn tastet deliciós, de reminiscències saramaguianes.
És l'únic conte, el que va en últim lloc, que he llegit del llibre quan li vaig tirar la primera ullada. I em va semblar deliciós. Hauré de llegir la resta.
ResponEliminaJo també vull tancar els ulls i no veure moltes de les coses que estan passant aquests dies.
Glauc és una paraula màgica per a mi: és el color dels ulls de la vella sirena del José Luis Sampedro. Una miqueta de bellesa per a no rendir-nos.
és preciós... com el color glauc!
ResponEliminaicr, ja ens diràs si la resta és igual!
Bells sentiments, bell conte.
ResponElimina