dimecres, 3 de novembre de 2010

Georges Perec.- EL AUMENTO seguido de: EL ARTE DE ABORDAR A SU JEFE DE SERVICIO PARA PEDIRLE UN AUMENTO

 
EL AUMENTO
Seguido de:
EL ARTE DE ABORDAR A SU JEFE DE SERVICIO PARA PEDIRLE UN AUMENTO
Georges Perec
Traducció i postfaci: Pablo Moíño Sánchez
Ediciones La uÑa RoTa, 2009


Quan vaig rebre aquest llibre que, com sabeu, em va enviar l'amiga Isabel , no havia llegit res de Perec. Per tant, seria la primera vegada que m'enfrontaria a la lectura d'una de les seves obres. Ja coneixia, no obstant, qui era Perec i de quines premises partia a l'hora d'escriure, però he de dir que quan m'hi vaig posar, em va sorprendre la complexitat que s'amagava darrere d'una literatura, en apariència tan esquemàtica.

Abans de parlar d'aquests dos textos experimentals i de l'organigrama bilíngüe que els complementa (on ja, definitivament, em perdo), cal referir-se al moviment OULIPO (Ouvroir de Littérature Potencielle), fundat el 1960 per François Le Lionnais i Raymond Queneau, i al que Perec accedeix l'any 1967.
El que defineix l'OULIPO, que parteix del món de les matemàtiques, és la idea de la potencialitat creativa del llenguatge i de les restriccions que el propi escriptor s'autoimposa. És a dir, els oulipians, que es defineixen a ells mateixos com a "rates que construeixen el laberint del qual es proposen sortir", creuen que l'autèntica llibertat creativa passa per la dificultat que un mateix es posa a l'hora d'escriure, i que paradoxalment, allò que més constreny un escriptor és el plantejament de "fer el que li dóna la gana", sense cap mena de trava.

Un cop sentades les bases per analitzar els textos, vull afegir com a curiositat, que quan Pablo Moíño estava traduint El Aumento per a l'editorial La uÑa RoTa, es va trobar amb un text inèdit que era el seu precedent: El arte de abordar a su jefe de servicio para pedirle un aumento, publicat per primer cop l'any 1968 a una revista francesa, i que no s'havia tornat a editar (ni, naturalment, s'havia traduït.) Cal, doncs, felicitar Moíño (perequià i bolañista de pro -nascut l'any 1980!-) i també l'editorial, per oferir-nos aquesta raresa, que fins i tot els francesos desconeixien.
I què m'he trobat? Doncs un exercici d'estil, una mena de llibre-joc que de vegades arriba a exasperar, i que proposa, amb força sentit de l'humor, les moltes possibilitats que presenta un fet trivial (o potser no tant...): demanar un augment de sou. A partir d'aquesta premissa, El Aumento ens condueix, de la mà de l'empleat, a una laberíntica travessia que combina la numeració de l'1 al 6, segons l'ennunciat que en cada moment Perec, veu omniscient, vol desenvolupar:

1.- La proposició
2.- L'alternativa
3.- La hipòtesi positiva
4.- La hipòtesi negativa
5.- L'elecció
6.- La conclusió

Cada sèrie numerada explora totes les eventualitats que es deriven de la senzilla petició del pobre empleat kafkià i de les hipòtesis que van sortint; hipòtesis de les quals, alhora, en brollen encara més hipòtesis, multiplicant així les situacions potencials (per exemple: com actuar si el cap és al seu despatx; què fer si no hi és; en cas de que hi sigui, potser et fa passar o potser no; si et fa entrar, pot convidar-te a seure o no... I així, fins a esgotar totes les possibilitats. )

El segon text, El arte de abordar..., com ja suggereix el títol, planteja la mateixa reivindicació (o art, com molt bé reflecteix el títol, i com sap perfectament qui s'hagi trobat en la tessitura del personatge.) En aquest cas, però, l'estructura ja no és la numeració de les diferents possibilitats, sinó un text compacte, sense signes de puntuació ni ús de la majúscula (excepte quan es refereix a les qüestions internes de l'empresa i a les diferents seccions de l'oficina: recurs kafkià i enormement satíric, que ens deixa perles com "la qüestió U 120" o "la secció AD 4".) Els diferents fragments del text estan separats només per sis diminuts gravats decimonònics, al.lusius a aspectes que sorgeixen de les moltes possibilitats que Perec ens descriu i que, com en el cas dels números, es van repetint i combinant de manera diferent al llarg de tota l'obra.

El traductor, amb bon criteri, remarca les influències en aquests textos d'autors com Kafka (l'home vist com a ésser minúscul, enfrontat a la Corporació gegantina), Larra (tota la peripècia de l'empleat i el genial i vigentíssim article Vuelva usted mañana), Lewis Carroll (la passió per l'absurd i per les matemàtiques), Txèkhov (en allò de plantejar una acció que no s'acaba mai de concretar) i també, òbviament, resalta la concomitància amb el Rayuela de Cortázar pel que fa a la juguesca que el lector ha de seguir.

Es tracta de dues obres curioses, divertides, paròdiques i pretesament esgotadores, on la linialitat narrativa i les convencions de qualsevol gènere literari tradicional "brillan por su ausencia". Tot un descobriment!

10 comentaris:

  1. Amiga Sícoris, Perec era de tot menys convencional. Tots hem sentir parlar dels seus "experiments": "La disparition", novel·la on no apareix ni una vegada la lletra E, la vocal més freqüent en francès (com ara, per marcar el femení); "Les revenentes", on només usa la vocal E, o "Alphabets", ací no podia repetir una consonant abans d'haver usat totes les altres de l'alfabet...
    Però, a banda de tot això que ens poden semblar experiments i exercicis literaris, no et pots perdre la seua gran obra:

    * La vida, manual d'ús (Proa)
    * La vida instrucciones de uso (Anagrama)

    ResponElimina
  2. Sí, elPac, ja ho pensava fer perquè, a més de la qüalitat literària (molts coincideixen amb tu en que "La vida, manual d'ús" és la seva gran obra), resulta que "El aumento" ja n'era un esbós (a "La vida...", entre altres coses, reprèn el tema de l'augment de sou i rescata alguns dels personatges d'"El aumento", com ara la secretària Mlle. Yolande.)

    ResponElimina
  3. Ah, me n'oblidava: Molt bona entrada, Sícoris! (I m'ha despertat l'interés per llegir aquest llibre del Perec que no coneixia).

    ResponElimina
  4. També seu n'hi ha un de molt maco que és "Ellis Island",

    Crec que hi ha traducció al català:
    http://www.lavenc.com/index.php/cat/llibres_l_avenc/els_llibres_de_l_avenc/ellis_island

    Aquest cap de setmana intentaré tenir temps pel "Cadàver exquisit"!

    ResponElimina
  5. Justament anit pensava que el dolent de fer coses grans és que després dóna molta por fer la següent...
    Sícoris, has estat a l'altura (come d'habitude!)
    (i tu, Isabel, també per la part de responsabilitat que et toca)
    gràcies, ja tenim un altre per a voler llegir...

    ResponElimina
  6. Si, il cavaliere, Sícoris ha estat genial.
    Bon apunt del llibre d'en Perec. No es gens fàcil fer una ressenya d'aquest llibre tan atípic.
    I encara té més mèrit fer-ho d'una forma tan didàctica.
    Gràcies, Sicoris.

    ResponElimina
  7. Sícoris, subscric els comentaris de la resta d'orfes, una GRAN entrada!

    ResponElimina
  8. il cavaliere rosso2 de juliol de 2013, 18:39

    ningú no llegirà aquest comentari : he tardat tres anys en fer-te cas : gràcies, Síc, per la recomanació : un altre Perec molt bo : res amb majúscules menys Tú i l'autor : això no cal dir-ho : i ha caigut en un sol dia : de matí cap al treball i de vesprada al sofà : el aumento genial : el arte... m'ha costat més de llegir, exigeix més concentració i, segurament, un altre café : molt interessant la part final al voltant de l'Oulipo del traductor

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja veus que algú sí que l'ha llegit...
      Estic d'acord amb el que dius: la lectura d'"El arte..." es fa desesperant; segurament, així ho pretenia Perec (calen molts cafès i algun Tranquimazín també), però val la pena l'intent.
      La part final del traductor, "Para simplificar", és molt bona i aclaridora; tinc el meu exemplar ple de subratllats i de comentaris al marge.

      No sé si ho llegirà, però aprofito per tornar-li a donar les gràcies a la Isabel per enviar-me aquest Perec tan fascinant. I a tu, icr, no cal dir-ho, gràcies també pel teu comentari.

      Elimina
    2. il cavaliere rosso3 de juliol de 2013, 14:01

      Doncs m'alegra el teu ús de l'administrador del bloc (no hi ha manera de tornar a veure els darrers comentaris, jo no trobe com fer-ho)...
      Perec, com diu el Toni, forever, brutal...
      I per si ho llig, gràcies Isabel per la recomanació, això no cal dir-ho!

      Elimina